Les memòries de Fernando Fernán Gómez

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Per sort per als lectors i admiradors del gran i inclassificable personatge que va ser Fernando Fernán Gómez, Capitán Swing ha reeditat les seves memòries, ampliades, en un sol volum, ja que anteriorment es trobaven dividides en dos (Debate, 1988). No són unes memòries convencionals; cada apartat ens evoca paisatges perduts, personatges entranyables, com aquella mare soltera i artista i aquella àvia inoblidable a més d’un gran nombre d’actors, autors, directors, de diferents èpoques i situats en diverses circumstàncies. Però també trobem gent anònima, coneguts, veïns, criades, parents, botiguers.

Admetia l’autor en el llibre que es va sentir molt estimat per aquella mare i aquella àvia, malgrat l’irregular de la seva situació i dels anys difícils que va viure. El seguim en la seva infància i adolescència, agraïm a la destinació la sort que va tenir de ser considerat argentí i lliurar-se del front, on tants joves, gairebé nens, van morir gairebé sense haver viscut. Fernando Fernán Gómez és discret en molts aspectes personals relacionats amb els seus amors, modest en l’apreciació del seu treball, humil a l’hora d’evocar actes valerosos relacionats amb temes polítics i socials, en una època en la qual no era gens comú que persones del teatre i del cinema posessin en perill la seva feina o fins i tot la seva integritat física. Admet que la memòria és enganyosa i que alguns detalls del llibre no són exactes sinó víctimes del record sentimental i d’aquest pas del temps que fa que tot s’esgrogueeixi.

Marcos Ordóñez, en un interessant comentari a aquesta reedició que es va publicar a El País, insistia en la necessitat d’un índex final amb noms de personatges, de pel·lícules, de llibres. També trobava a faltar la cita de Miguel Hernández que dóna títol al llibre i percebia alguns errors. No obstant, tot això, que deu ser tingut en compte, no redueix en res l’encant que emana d’aquestes pàgines, literatura pura que podria ser perfectament un conjunt d’excel·lents narracions ja que molts dels capítols tenen vida pròpia.

En el llibre s’inclou un magnífic pròleg de Luis Alegre, que va conèixer Fernando Fernán Gómez ja gran, als anys noranta, quan s’havia estès una certa opinió sobre el seu mal caràcter, potenciada per una anècdota amb un admirador pesat que es va repetir per la televisió fins a la sacietat. El pròleg és també molt bona literatura i resulta commovedor pels detalls que explica i l’afecte i admiració evidents pel personatge. El llibre inclou diverses fotografies però hi podria haver moltes més, són imatges que ens transporten a un passat complex recordat de forma amable, amb una sana dosi d’humor intel·ligent i una distància imprescindible, literària sense pretensions, moderadament nostàlgica.

Fernando Fernán Gómez va ser un personatge genial en molts aspectes, va fer moltes coses i totes les va fer bé encara que fossin pel·lícules dolentes, sobre les quals ironitzava en ocasions. En un programa radiofònic recent, sobre cinema, vaig sentir comentar que en altres països seria més considerat, admirat i conegut que gent com aquests grans mites del cinema francès, anglès, americà o italià, salvant les distàncies. Ell mateix feia broma amb el tema en aquestes memòries singulars: en altres llocs arribes a actor famós i ja ho ets per sempre però a Espanya un èxit o molts èxits no signifiquen gran cosa, ni tampoc t’asseguren una economia sanejada de forma definitiva.

El tiempo amarillo ens parla del nostre país sense dramatitzar, de com es sobreviu en èpoques difícils, del món del cinema, del teatre, de la literatura i de la vida quotidiana, ens mostra una Guerra Civil domèstica, una mena d’epidèmia que cal passar com sigui per poder tornar a la normalitat precària del món dels actors i de gairebé tothom. No és aquest un llibre per llegir d’una tirada sinó per gaudir-lo de forma lenta i poder tornar enrere si cal, activitat per a la qual l’índex que proposa Marcos Ordóñez resultaria molt útil. Al llegir aquest llibre sembla fins i tot poder-se escoltar la personalíssima veu del seu protagonista explicant-nos la seva vida a la seva manera, en retalls, amb aquesta magnífica càrrega de genialitat que es desprèn del llibre i que en canvi no converteix en cap moment al seu protagonista en un escriptor pedant sinó més aviat en algú que no està mai satisfet del tot amb allò que fa.