Sebastià Bennasar / @sbennassar
El millor de descobrir un debutant i quedar absolutament al·lucinat per la seva manera de narrar és poder anar seguint la seva trajectòria. Moltes vegades amb la segona novel·la es posa punt i final al procés perquè, no ens enganyem, la segona novel·la és sempre la realment complicada. Doncs bé, Jordi Ledesma s’acaba de guanyar amb El diablo en cada esquina, publicada per l’editorial Alrevés, no només el dret a que el continuem llegint, sinó també el de rebre tots els elogis possibles de part dels seus lectors. I a més ens situa en la disjuntiva d’haver de donar-li les gràcies per aquest esplèndid llibre.
M’explicaré. Després de Narcolepsia -el seu debut-, el fàcil hauria estat que Ledesma continués el camí que tan bé havia transitat. Hauria estat el més fàcil, lògic, previsible. Però la grandesa en un escriptor es demostra quan intenta innovar en cada llibre, apartar-se del guió traçat, apostar per noves històries i noves formes d’explicar. No és el que aconsellen els editors. No és el que esperen la majoria dels lectors. Però és el que agraïm els que hem passat aquest simple estadi per passar a ser seguidors d’un escriptor, com si de conversos es tractés: amb devoció.
A El diablo en cada esquina Jordi Ledesma traça un trencaclosques de quatre peces narratives, cadascuna d’elles amb un personatge d’una potència brutal, per crear una novel·la extraordinàriament ben escrita, amb un ritme i una prosa digna dels millors mestres i uns diàlegs que són la marca de la casa. Així tenim una història en la qual es barregen una tardà fill de papà que fa massa que no prova la sensació del triomf; un policia corrupte cada vegada més destruït per l’alcohol; una noia reconvertida en prostituta pels atzars de la vida, Dulce com el seu propi nom de guerra; i un sicari, una perfecta màquina de matar. Tots convergeixen a Barcelona en un joc d’equivocacions, de botins que no són el que semblen, i de mafiosos i lladres que semblen ser implacables però que no són res al costat del criminal més perillós del país, malgrat el gran nombre de morts que van deixant uns i altres pel camí.
I així, en un món de negocis tèrbols tancats en les localitats VIP dels estadis de futbol de segona categoria, és com Jordi Ledesma va crear pas a pas l’aura de genialitat que traspuen les seves novel·les. De debò, si no fos perquè a més d’escriure endimoniadament bé és un tipus encantador, donarien ganes de contractar a un dels seus sicaris per obligar-lo a confessar on va aprendre a escriure d’una manera tan envejable.
