Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Sembla més fàcil enviar una sonda a explorar Mart que sondar en l’interior d’un mateix i en les causes de la infelicitat. Aquest podria ser en síntesi el fil temàtic que articula Distancia siete minutos, el muntatge teatral que la companyia Titzina, integrada per Diego Lorca i Pako Merino, presenten a La Villarroel.
L’obra va ser estrenada originalment el 2013 i creada, durant el 2012, amb el mètode de treball característic de la companyia Titzina que es basa en crear a partir de la improvisació i de la investigació de fets en entorns reals i quotidians. En aquest cas parteixen de les conferències del II Congreso Internacional de la Felicidad celebrat a Madrid el febrer del 2012, de les visites i la col·laboració a l’aula de teatre de la presó Model de Barcelona i de les entrevistes amb el personal dels jutjats civils i penals de Barcelona i de Cerdanyola del Vallès. Simultàniament, el 6 d’agost del 2012 es produí, després d’un viatge de 563.000.000 quilòmetres, l’aterratge del robot espacial Curiosity a la superfície de Mart amb la missió d’explorar la superfície del planeta i investigar els indicis de vida. De la unió d’aquests motius diversos sorgeix la peça dramàtica Distancia siete minutos, títol que fa referència als anomenats “set minuts de terror” de l’aterratge del Curiosity al planeta roig, ja que quan era en òrbita els tècnics de la NASA van descobrir-hi un error tecnològic que podia destruir-lo en els set minuts previstos del descens a Mart. Set minuts són també el temps estimat d’altres elements clau de l’obra que l’espectador anirà copsant.
Tot plegat, per analogia, crea un joc de dimensions metafòriques en què s’insereix el malestar personal, la “curiositat” i les ganes de saber la veritat del jutge Fèlix. Un personatge que precisament i irònicament porta el nom de Fèlix, “feliç” en llatí. Fèlix és un home de quaranta anys, que no va decidir ser jutge però que ho és, després de llargs anys d’estudi i de preparació, per voluntat del seu pare, del qual, malgrat la proximitat en l’espai, la distància afectiva els fa més llunyans que de la Terra a Mart. La disparitat de caràcters, a més, converteix les seves converses en un diàleg d’éssers que semblen habitar no ja planetes, sinó universos diferents. Com a jutge és veu obligat a jutjar en un doble pla. D’una banda, situacions conflictives d’un món social extern ple de mentides; de l’altra, el seu propi jo i el seu entorn íntim i familiar que es redueix a la relació inexistent amb un pare d’actitud dominant i evasiva amb el qual és impossible dialogar ni esbrinar, i encara menys assumir, les causes de la infelicitat que van portar la seva mare a un tràgic final anomenat eufemísticament “accident”.
Lorca i Merino defineixen Distancia siete minutos com una tragicomèdia. Comicitat i drama s’alternen en una proposta teatral constituïda per una dinàmica successió d’escenes juxtaposades que constitueixen el corpus dramàtic de l’obra bastida a partir d’improvisacions però amb una sòlida dramatúrgia basada en la reflexió sobre la incomunicació i la infelicitat. L’espai escènic sobri i l’escenografia mínima, funcional i versàtil permeten l’alternança dels escenaris de l’acció dramàtica: el seguiment de la sonda espacial Curiosity, la sala dels jutjats on Fèlix exerceix de magistrat, la casa que habita -projecció del seu malestar intern- envaïda per una plaga de tèrmits que en roseguen les bigues del sostre i el terra, i el domicili del seu pare on s’ha d’allotjar temporalment mentre els tècnics d’una empresa exterminadora de plagues fan la seva feina. Tot plegat amb una dimensió prou simbòlica.
L’essencial en l’obra són, però, les actuacions de Lorca i Merino, l’un concentrat en el paper del jutge Fèlix, l’altre representant el paper del pare i de tot un seguit de personatges que desfilen pel jutjat en un repertori de disputes i litigis absurds però absolutament reals i versemblants, on la tònica general és la mentida, la mesquinesa i les misèries humanes. Tots dos ens ofereixen moments especialment brillants com els de les impossibles converses entre pare i fill, o còmics com les escenes del jutjat, mirall d’una societat on incomprensió i falsedat van de bracet. El que se’ns proposa és aprendre a base de curiositat i de detectar a temps els errors fatals.
Potser després de la investigació de les causes, l’objectiu final no sigui la felicitat sinó arribar a una veritat que faci possible la calma on els tèrmits deixin de rosegar interiorment. Distancia siete minutos és molt més que els “set minuts de terror” del robot espacial Cusiosity, és una hora i trenta minuts de bon teatre, i una interessant reflexió a propòsit d’algunes actituds humanes que no produeixen més que infelicitat en una espècie paradoxalment capaç de construir sofisticats enginys tecnològics per explorar altres planetes, però incapaç sovint d’explorar les seves pròpies febleses i contradiccions.
________
Distancia siete minutos / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Dramaturgia i direcció de Diego Lorca i Pako Merino / Fins el 21 de juny / 20 euros / www.lavillarroel.cat
