Només hi ha una persona al món a qui Terminator no pot matar

Patricia Tena. Barcelona

Probablement si ens diuen que la nova pel·lícula on surt Arnold Schwarzenegger és de zombis pensarem en un còctel d’acció trepidant, sang, armes de focs més grans que els seus músculs i, sobretot, molts trets i explosions. Doncs res més lluny de la realitat. Maggie, dirigida pel debutant Henry Hobson, no compta amb cap d’aquests ingredients. De fet, possiblement sigui el film de zombis on surten menys zombis de la història del cinema. Però no és cap engany, aquí la qüestió és una altra: què pot fer un pare de família quan la seva filla s’està convertint lentament en un no-mort?

Maggie se situa en un poble rural d’Estats Units infectat per una epidèmia zombi (el seu origen, com gairebé sempre, és desconegut). No sabem ben bé quantes persones malaltes n’hi ha, però tenim constància de què són bastants, que algunes persones estan sent evacuades i que fins i tot s’estan cremant les collites per por a contagiar-se a l’ingerir-les. El més interessant de la proposta del director novell és la transformació de l’infectat. Normalment, després d’ésser mossegat per un zombi la transformació de la víctima és pràcticament instantània, només calen uns pocs minuts. Aquí, en canvi, es tracta d’una espècie de malaltia degenerativa que dura aproximadament unes vuit setmanes. Destaca per ser molt dolorosa físicament i, el que és pitjor, ser conscient durant gairebé dos mesos dels canvis del propi cos per acabar sent un podrit caníbal sense ànima ni records.

Però aquesta agonia no és només impossible de pair per la víctima sinó que es converteix en un calvari pels seus éssers estimats. I aquest és el veritable argument de Maggie. Quan la protagonista (Abigail Breslin, la nena de Pequeña Miss Sunshine, que ja té 20 anys) és mossegada al braç, el seu pare (Arnold Schwarzenegger) la treu de l’hospital per cuidar-la a casa i aprofitar els seus darrers moments junts abans de la inevitable transformació. A banda d’evitar que la seva filla mati algú de la família, també haurà de mantenir-la allunyada de la policia que vol portar-la a la quarantena.

Amb una escenografia pròpia del cinema independent, plans amb marcat to existencialista i que juguen constantment amb una gamma de colors freds (a Maggie tot sembla gris), la pel·lícula aborda el tema de l’epidèmia zombi des del punt de vista més dramàtic i introspectiu, amb un ritme lent i pausat. De fet, podria ser un d’aquells capítols de The Walking dead que alguns consideren “una mica més avorrits”. Molts personatges de la sèrie de zombis per excel·lència han explicat el trauma que va suposar per a ells veure convertits en no-morts a qui estimaven. I, pitjor encara, haver de matar-los ells mateixos per sobreviure. Aquí, aquesta decisió és molt més difícil perquè la transformació és lenta, fent que la línea que separa la vida de la mort sigui molt més fina. El pare ha d’esbrinar quan la persona a qui més estima al món ha deixat de  ser ella mateixa. Sap que quan arribi el moment, haurà de matar-la. Però quin és el símptoma clau que ha de percebre per disparar o clavar-li un cop de destral?

Com succeeix moltes vegades (ja n’hem parlat a altres articles de la mateixa temàtica) els zombis són una excusa per explorar els nostres límits.  El pare apura els minuts amb la seva filla (tot i que sap que alguns veïns han estat devorats per familiars infectats per haver esperat massa a matar-los), intenta que no perdi la seva humanitat, encara que sap que és impossible. Al meu parer, Abigail Breslin està massa continguda en el seu paper, mentre que Schwarzenegger sorprèn positivament. És veritat que el seu personatge no té grans diàlegs ni pateix una evolució brutal, però la seva mirada freda a l’horitzó i la manera com es mossega el llavi per a no deixar-se vèncer i ser fort davant d’ella fan creïble el seu paper. Aquell home forçut que hem vist tantes vegades a la gran pantalla prement el gallet sense compassió s’enfronta a la missió més difícil de la seva vida. Perquè en aquesta ocasió és vulnerable, no pot solucionar-ho amb un cop de puny i, especialment, perquè per primer cop estima a qui ha d’assassinar.