Nur Costa. Barcelona / @nurcosta
Roz Chast dibuixa des que era una nena i vivia a Brooklyn. Va estudiar disseny i pintura a la Rhode Island School of Design, però poc després de graduar-se va començar a dibuixar historietes i il·lustracions, moltes de les quals han estat publicades, des de 1978, a The New Yorker. El llibre ¿Podemos hablar de algo más agradable? es va publicar originàriament en anglès el maig de 2014 i recentment Reservoir Books l’ha publicat en castellà amb traducció de Rocío de la Maya. La narrativa conté molt d’humor, però com succeeix sovint en aquest gènere, l’humor ve acompanyat de certa tragèdia palpable en cada pàgina. Roz, per fer-li justícia al títol, parla de tots els temes desagradables, predominant el tema desagradable suprem per excel·lència: la mort.
En aquesta publicació autobiogràfica, l’autora reflexiona sobre la vellesa dels seus pares i l’experiència dels seus últims anys de vida a través de vinyetes de còmic, fotos familiars i documents personals. El llibre és un passatge per les incomoditats de la vida. L’autora vol fer-te sentir incòmode, però sobretot, vol compartir el seu dolor. El dolor d’haver d’enfrontar-se a la mort per primera vegada, d’experimentar la vellesa dels seus pares i la seva pèrdua. El mal de tornar a casa i reprendre la relació amb els pares que tant va anhelar abandonar quan era jove. El mal de tenir pensaments que potser no hauria de tenir, alguns dels quals et faran riure i d’altres et faran caure alguna llàgrima.
L’experimentació amb la mort transcorre amb dos personatges principals: la seva mare, coneguda per la seva mà dura i el seu fort caràcter, i el seu pare qui, oposadament, està ple de bondat i amor. El matrimoni Chast mostra personalitats oposades, el que permet entreveure la força d’aquest matrimoni durador. I tot i contradir-se en moltes coses, coincideixen en els temes dels quals parlar i, especialment, d’aquells dels que no cal parlar mai, com la mort, sobre el que sempre responen “parlem d’alguna cosa més agradable”.
Al llarg de les vinyetes i les narracions de la vida quotidiana de Roz, veiem reflectida la típica vida americana d’una família austera al Brooklyn dels anys 70, que tot i succeir a l’altra banda de l’Atlàntic, un es pot sentir fàcilment identificat en cada relat. Almenys jo, una noia que es va criar a Tortosa i després a Reus (tots dos llocs molt lluny de semblar-se a la meravellosa ciutat de Nova York) i que no obstant això, compartia molts aspectes similars de la vida de Roz. Com viure a 5 minuts del col·legi i enlloc de menjar amb els altres nens al menjador, anar-me’n a casa i tornar a la tarda. O anar de compres amb el meu pare i que constantment respongués “això no ho necessites” o “no és una inversió a llarg termini”.
A ¿Podemos hablar de algo más agradable? recorrem la infantesa de Roz i després fem un salt a la seva edat adulta, quan la condició física dels seus pares comença a caure en picat. En la seva infància, veiem com l’autora afronta amb dificultat el passat. Especialment la relació amb la seva mare, amb la qual esperava tenir una relació més d’amiga, però la seva mare li deia repetidament “no sóc la teva amiga, sóc la teva mare”. Malgrat el seu fort caràcter, la seva mare adorava escriure poesia, fins i tot formava part d’un club. Al llarg del llibre, Roz comparteix un parell de poemes que contenen molta saviesa des de la humilitat. Després d’una caiguda molt forta que la seva mare va tenir als 93 anys, va escriure un poema en el qual pot llegir-se el següent: “com vaig dir al principi / és el destí de la humanitat; / Que si a envellir triguem poc / a aprendre triguem més”.
Vaig gaudir de la veu de la narradora, però vaig trobar a faltar la interacció dels altres components de la família de Roz, com el seu marit i els seus fills. Es repeteix constantment que ella està casada i té fills. Però la cura i el drama vinculats amb la mort dels seus pares succeeix només dins del clan Chast: els pares i la filla. No hi ha lloc per a ningú més. Només s’esmenta un cop a la filla de l’autora, Nina, quan el pare, al llit de mort li pregunta a Roz què fa la Nina, a la qual cosa ella li respon que està tocant el seu banjo. Es pot entendre que l’autora, per simplificar la història, que ja és densa per si sola, va triar que els personatges es reduïssin a tres principals: el pare, la mare i ella, amb alguns secundaris més. Però en certa manera, és com si volgués fer-se càrrec de tota la responsabilitat que va comportar tenir cura dels seus pares aquests últims anys. O potser va voler expressar la posterior gratitud que va sentir d’adulta per tot el que va rebre quan va ser jove. De totes maneres, això no li treu força a la història.
En definitiva, Roz sap parlar d’aspectes dolorosos amb humor. Per molt esgarrifós i trist que pugui ser un tema, Roz sap treure-li suc. És una lectura ràpida i deliciosa, una “bona inversió a llarg termini”, com diria el meu pare. Tots tenim alguna cosa a aprendre dels Chast. Volem llegir més històries d’ella, ja que encara que ha escrit nou llibres, aquest és l’únic traduït. Mentre espero més vinyetes seves, tornaré a visitar algunes d’aquest llibre, sense deixar de pensar en les meves pròpies situacions quotidianes i en els meus pares.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
