L’Àfrica sense embuts

Salvador Rich

Sempre he pensat que hi ha un punt de masoquisme en la lectura quan ens posem a llegir alguna cosa tot i pressentir que ens ho farà passar malament. I no és ben bé com quan anem a veure pel·lícules de por (que sabem del cert ens faran capgirar el cor a batzegades), o d’amors tràgics (que ens faran sanglotar amb el mocador entre les mans). Perquè en aquests casos gaudim de les sensacions: la por, els sentiments… Però quan llegim quelcom que sabem ens farà mal, és perquè volem que ens treguin -encara que sigui una mica- la bena dels ulls. Sí, perquè l’afany de llegir “veritat” ens pot sovint, i l’autocomplaença va bé de vegades però també te n’afartes. I amb aquest esperit, vaig començar a llegir Motorsoul (Raig Verd).

Aquest llibre prometia (no ho dic jo, ho diu l’editorial), en quatre narracions curtes, fer un esbós d’una Àfrica real, la que no acostuma a sortir als informatius però bé ho mereixeria per la gravetat del que hi succeeix un dia si i un altra també. I ara sí, ho dic jo. He llegit quatre històries que parlen de violència, de superstició, de corrupció i anarquia, i per damunt de tot, del poc valor que té allà la vida humana. Però a l’hora, entre les pàgines s’hi entreveu una certa esperança. Enlloc no està escrita, però hi és. Com més colpidora és la violència, més ens agafem a un petit gest, una paraula, alguna cosa que ens distregui d’allò que ha passat, d’allò que se’ns ha narrat i que ens ha frapat encara més perquè creiem en la seva veritat, una veritat que ens diu que allò que estem llegint no és una novel·la d’aventures; és alguna cosa més.

Motorsoul és aquella Àfrica que sortia als informatius fa vint anys, amb les esfereïdores imatges de matances entre hutus i tutsis a la zona dels grans llacs (un conflicte que protagonitza la quarta història). Després, els mitjans en van deixar de parlar amb la seva indolència habitual, aquella que ve a dir “el que no expliquem no està passant o no és important”. O potser la indolència és nostra i només nostra, i el valor de llibres com aquest Motorsoul és fer que ens l’espolsem del damunt.

Per a fer més palès aquest retrat africà, les quatre narracions passen a indrets ben diferents de l’Àfrica negra: Namíbia, Congo, Senegal i Ruanda. Quatre conflictes i quatre realitats ben diferents amb les que l’autor no s’hi posiciona. No és un llibre d’història ni de periodisme. Aquí es parla de personatges que es mouen d’una banda a l’altra cercant un futur millor enmig de tota la misèria. Persones amb càrregues molt més pesades a les esquenes de les que nosaltres podem arribar a tenir mai, algunes fins i tot amb els seus propis fantasmes -esperits no sempre negatius- al damunt. Podríem dir que gairebé tots els personatges són capaços de prémer el gallet sense molts miraments, de robar, d’abandonar els companys enmig d’un desert… Però la realitat que els envolta ens fa entendre’ls de seguida i, alhora, aquesta comprensió ens fa interrogar-nos a nosaltres mateixos: què faria jo en el seu lloc? Com seria jo si hagués nascut en aquestes condicions?. Algú va dir que un llibre que no és capaç de remoure’ns per dintre no pot ser un bon llibre.

Si algú buscava l’Àfrica feréstega però alhora romàntica que evocava Karen Blixen, s’ha equivocat de llibre. Aquesta Àfrica s’acosta més a El cor de les tenebres, però amb una espurna d’esperança. L’Àfrica de Motorsoul ens incomoda, ens intriga, ens colpeix. És viva i vibrant. Tot i amb això, no és llibre per als que busquen continents idealitzats i realitats endolcides. Sigui qui sigui l’autor, que ha volgut publicar aquest llibre de forma anònima i amb el pseudònim de Stalker, ha escrit un llibre de “veritat”.