Antoni Garcés. Barcelona
El Liceu tanca la temporada 2015-2016 amb nou funcions de La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart en l’aclamada nova producció de la Komische Oper de Berlin. La flauta màgica és una obra molt especial, molt més del que pot semblar si no es mira amb deteniment. Mozart i el llibretista i cantant Emmanuel Schikaneder van crear una obra aparentment innocent, quasi infantil, però que amaga darrere aquesta estètica de conte de fades una ideologia que prové de la francmaçoneria. És sabut que Mozart era maçó i va escriure música per a aquesta societat però és a La flauta màgica on (no) veiem una voluntat d’induir un pensament en el públic, de fer-lo reflexionar, però de la mateixa manera que els personatges de l’obra, no tothom era digne d’assolir la saviesa i la il·luminació necessàries i la majoria es quedava en el conte, en la capa exterior de la ceba.
L’òpera comença amb Tamino fugint d’una serp; el salvaran les tres dames i coneixerà Papageno, un home simple i innocent, que es dedica a gaudir de la vida sense qüestionar-se res. Les dames li presentaran a la Reina de la nit que demana a Tamino que rescati a la seva filla de les mans de Sarastro que la té segrestada. Tamino i Papageno van a intentar salvar a Pamina, la filla de la Reina però són descoberts i Sarastro decideix iniciar-los en la seva societat de recerca de la saviesa. Mentrestant, la Reina de la nit demana a Pamina que mati Sarastro ja que vol aconseguir el seu poder i llavors Pamina descobreix que Sarastro la protegia i entra també en el ritu d’iniciació. La Reina de la nit intenta matar Sarastro però no ho aconsegueix i Tamino i Pamina acaben amb èxit la seva iniciació al contrari que Papageno, que és donat per perdut ja que és massa simple per arribar a iniciar-se.
La producció que presenta el Liceu, com la gran majoria de produccions de La flauta màgica, se centra en el conte i deixa de banda tot el fons ideològic de l’obra. Tot i això és una producció diferent de les que estem acostumats: intel·ligent, divertida, brillant i sobretot molt atenta al text i especialment a la música ja que la partitura de Mozart descriu minuciosament moltíssims aspectes que la posada en escena capta sempre i de forma genial; l’escenari es una gran pantalla on es projecta tota la història de manera que els cantants pràcticament no es mouen. Seguint l’estètica del cinema mut de la producció, s’ha optat per eliminar els diàlegs parlats originals i s’han substituït per projeccions en pantalla i un acompanyament amb un pianoforte original, una decisió discutible però molt coherent amb la proposta de Suzanne Andrade i Barrie Kosky que busca donar una visió nova i fresca d’una òpera que s’ha versionat innumerables vegades.
El repartiment de cantants forma part de la companyia de la Komische Oper i ofereixen un gran nivell. Les veus són, en general, molt adequades a l’estil mozartià, especialment el tenor Allan Clayton que canta el personatge de Tamino amb l’elegància i noblesa que aquest requereix i Maureen McKay que canta una Pamina molt convincent amb uns aguts en pianíssim impressionants. Un altre punt fort del repartiment és el Sarastro de Dimitry Ivaschenko amb una veu bonica i capaç de fer front a la complexa tessitura que demana Mozart. La Reina de la nit l’interpreta Olga Pudova, una especialista en el rol capaç d’arribar als grans aguts de les dues temibles àries que va escriure Mozart per a aquest personatge mentre que les tres dames les interpreten correctament Nina Bernsteiner, Karolina Gumos i Ezgi Kutlu. Dominik Köninger canta un Papageno correcte, una mica fluix tenint en compte la importància d’aquest personatge en l’argument i Papagena és Julia Giebel que canta bé un paper molt curt. Peter Renz és un bon Monostatos i Timothy Richards i Bogdan Talos compleixen bé el paper dels dos homes. Molt bé els tres infants interpretats per tres nens del Tölzer Knabenchor en un paper exigent tenint en compte que està pensat per a nens.
Bona interpretació del Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García als finals dels actes i a l’escena de la prova de foc i esplèndida interpretació de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb una qualitat sonora que feia temps que no s’assolia. Henrik Nánási signa una direcció musical equilibrada i elegant, molt mozartiana, a favor dels cantants i amb unes intensitats sempre controlades, traient de l’orquestra un so cohesionat i en consonància amb els cantants. Aquesta producció demostra que és possible acostar-se a La flauta màgica deixant estar les piràmides, el sol i la lluna i val molt la pena veure-la per la seva originalitat i la cura que hi ha hagut en la seva realització ja que no és gens fàcil coordinar tot el que passa a les projeccions amb els cantants, l’orquestra i el cor. El Gran Teatre del Liceu presenta una producció interessant i amb un bon nivell per tancar la temporada traient així el mal sabor de boca que han deixat algunes produccions i decisions polèmiques d’aquesta temporada. Fins al 28 de juliol us podeu acostar al Liceu a gaudir de Mozart i si se us passa no patiu, del 12 al 17 de setembre teniu una altra oportunitat per deixar-vos sorprendre per aquesta flauta màgica.
_________
La flauta màgica / Wolfgang Amadeus Mozart / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Henrik Nánási / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Dimitry Ivashchenko, Allan Clayton, Olga Pudova, Maureen McKay, Nina Bernsteiner, Karolina Gumos, Ezgi Kutlu, Dominik Köninger, Peter Renz, Timothy Richards, Bogdan Talos / Direcció d’escena: Suzanne Andrade, Barrie Kosky / 18 de juliol de 2016
