M’agrada quan una exposició d’art ens fa reflexionar sobre el procés de creació i no es limita només a ensenyar-nos una selecció de peces, que tampoc és poca cosa. Al Centre Cultural Miramar de Sitges es mostren un conjunt d’escultures de diversos autors que, alhora, proposen una reflexió sobre què els ha dut a concebre les seves obres. Sovint pensem que l’ànima de l’art rau en una intenció purament estètica o fins i tot existencial (explicar el món, qüestionar-lo, dotar de sentit el fet humà); ara bé, ¿què fa que una persona decideixi crear?
En la nostra necessitat de catalogar tota obra d’art, d’etiquetar-la i simplificar-la en una sèrie de categories, ens oblidem del procés. És a dir, ens quedem amb el resultat final, sense atendre el que hi ha al darrere. Diversos escriptors, com Walter Benjamin o John Berger, han publicat molts dels seus pensaments al voltant de l’art tot reivindicant que en el sentit d’una obra s’ha d’incloure el seu context (d’on ve, on va ser exposada, quan i com va ser creada).
‘Tempête de l’amour’ de Myriam de Lafforest.
Aquesta petita exposició del Centre Cultural Miramar obre la porta a aquesta mirada una mica més completa. Són tres generacions d’artistes: l’obra de Myriam de Lafforest (1973), la del seu mestre Salvador Mañosa (1945-2022) i la dels alumnes de Lafforest en el seu taller d’escultura de Sant Pere de Ribes. Totes elles són peces de tall clàssic, fetes amb diferents materials, però cadascuna explicita un motor de creació diferent.
Les obres parlen per elles mateixes, no cal dir-ho, però moltes venen acompanyades de reflexions: «fer escultura és entrar en el profund del nostre ésser», «l’escultura és una teràpia potent, és un mirall», «el procés escultòric és un diàleg silenciós entre el fang i les meves mans on es transmeten emocions» o «l’escultura és crear harmonia on hi ha confusió». Algú pot dubtar d’aquestes afirmacions? L’art no és, doncs, només resultat estètic o intel·lectual, és tot un procés que comporta, almenys i com a mínim, una dimensió emocional i una de física.
L’exposició -l’eix de la qual és la idea de transmissió- és també una oportunitat per descobrir artistes, alguns amb tota una carrera al darrere i d’altres totalment desconeguts. Val la pena deixar-se sorprendre per les peces de Lafforest (sobretot per la seva Tempête de l’amour) i Mariñosa, però també per tot el que evoquen les peces de Mario Horacio Magrini (Paternitat), Patricia Moenaert (Nova vida al davant) i Nati Alcañiz Bleda (Ascens d’argila), per citar alguns noms. Es podrà veure fins al 3 de maig.
