Álex de la Iglesia segueix fent el salvatge a ‘El bar’

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En la seva darrera pel·lícula, El bar, el director bilbaí Álex de la Iglesia ens proposa una història no gaire original en quant a argument, però molt efectiva i espectacular. En aquest bar es troben una sèrie de personatges més aviat marginals: una dona ludòpata (Carmen Machi); un policia a qui van fer fora del cos per alcoholisme (Joaquín Climent); un comercial divorciat que es dedica a la venda de llenceria de luxe (Alejandro Awada); un sense sostre que recita la Bíblia i amb tendències violentes (Jaime Ordóñez); un publicitari que sembla que amaga alguna cosa (Mario Casas) i una noia (Blanca Suárez) que entra per carregar el mòbil abans d’una cita amb un noi que ha conegut per Internet. La propietària d’aquest bar de mala mort del centre de Madrid és Terele Pávez i el seu ajudant és Secun de la Rosa.

No són els únics personatges, n’hi ha tres més. Un home que té pressa i que a l’abandonar el local rep un tret al cap. Mor a l’acte. Un escombriaire municipal que a l’intentar ajudar-lo també és abatut. I el tercer, un home estrany que entra tossint directament al lavabo. Quan es produeixen les dues primeres morts, entenen que qualsevol d’ells que surti del bar rebrà un tret. Esperen, doncs, a l’interior. Però les coses es compliquen d’una manera que no esperaven i que les seves vides corren un altre perill a l’interior del local. D’aquesta manera, El bar es mou entre el thriller i el terror.

Álex de la Iglesia (La comunidad, El dia de la bestia, Las brujas de Zugarramurdi) ofereix escenes dures, d’aquelles que et fan remoure’t a la cadira. Algunes són molt angoixants i d’altres produeixen una miqueta de fàstic. Vaja, que el director juga fort. Ara bé, també hi ha alguna pinzellada d’aquell humor negre tan característic d’ell. Amb tot, Álex de la Iglesia construeix un film inquietant, amb un ritme que no deixa marge per mirar el rellotge, amb uns escenaris claustrofòbics com el soterrani del bar o les clavegueres de la ciutat. I sobre les interpretacions, en general totes molts correctes, cal destacar –però molt- l’extraordinari paper que fa Jaime Ordóñez, un actor en el que hi confia molt el director bilbaí (ha aparegut en les darreres tres pel·lícules seves), però que és més conegut per les seves brevíssimes intervencions en series i programes com Aquí no hay quien viva, La que se avecina o La hora de José Mota. Les últimes escenes que protagonitza són realment magnífiques. I haig de dir que m’ha sorprès gratament també l’actuació de Secun de la Rosa, que el tenia molt encasellat en el seu paper de Toni Colmenero a Aída. Val la pena, doncs, apropar-se a El bar, una  pel·lícula que és entreteniment i tensió en estat pur. Álex de la Iglesia segueix en estat salvatge i això engresca.