Roberto Canessa: “Vaig tenir enveja dels morts perquè el seu patiment havia acabat”

El supervivent de la tragèdia aèria dels Andes publica ‘Tenía que sobrevivir’, relat de la seva experiència i com el va marcar
Fotografia de Manel Haro

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Quan un té davant al doctor Roberto Canessa (Montevideo, 1953), metge especialitzat en cardiologia infantil, costa veure en ell a l‘ex jugador de rugby que l’octubre de 1972 va patir l’accident aeri dels Andes, una història de mort i supervivència que va arribar al cinema l’any 1993 amb la pel·lícula ¡Viven!, dirigida per Frank Marshall. La imatge que ens va deixar de Roberto Canessa aquella producció era la de l’actor Josh Hamilton creuant la serralada amb el seu company de repartiment Ethan Hawke (que interpretava al també supervivent Nando Parrado). La recerca de l’avió estavellat s’havia suspès, després de què les autoritats donessin per morts tots els passatgers. Davant d’aquesta situació, no els quedava més remeï que intentar salvar-se ells mateixos, els 16 supervivents dels 45 viatgers de l’aparell de la Fuerza Aérea Uruguaya que havia d’aterrar a Santiago de Xile.

Un dels episodis més dramàtics d’aquesta història és el moment en el que aquells joves van decidir que, per sobreviure, havien de menjar la carn dels seus companys morts. Precisament, qui sabia de nutrició i qui més conscient era dels nutrients que aquesta carn els podia aportar era Roberto Canessa, llavors estudiant de medicina: “Quan vaig tallar un tros de carn d’un mort em vaig sentir la pitjor xacra de la condició humana, em vaig sentir molt malament, però vaig menjar aquell tros perquè volia viure”, explica en la presentació del seu llibre, Tenía que sobrevivir (Alrevés), al CosmoCaixa de Barcelona. “Els supervivents vam crear una nova societat a les muntanyes dels Andres, uns s’ocupaven de tallar carn, uns altres de netejar el fusellatge… vam arribar a normalitzar-ho tot”, afegeix.

El seu relat de l’accident és cru: “Quan l’avió va topar amb la cresta de la muntanya, esperava morir, acabar esclafat, que els peus em toquessin les orelles, però de cop i volta l’aparell va frenar i vaig veure que estava viu; al sortir esperava veure ambulàncies i bombers, però vaig sentir la desolació més gran de la meva vida: al voltant només hi havia neu”. Després tot va passar com ho mostra la pel·lícula: el pilot que demana el seu revòlver per acabar amb la seva vida (“potser li hauríem d’haver donat, perquè la tortura que aquell home va patir aquella nit va ser molt dura”), els ferits que poc a poc anaven morint (“sentia certa tranquil·litat quan morien perquè ja no m’havia de preocupar per ells”), la falsa esperança quan al tercer dia van veure un avió que els sobrevolava (“ens vam abraçar, vam plorar, vam menjar tot el que ens quedava, però ningú va venir a buscar-nos”) i el moment de decidir com podien alimentar-se a partir d’aquell moment (“tenia els meus dubtes, però vaig pensar que si jo moria, quin honor millor que el meu cos formés part del projecte de vida d’un amic”).

Canessa no muda la seva cara quan comparteix els seus sentiments: “vaig tenir enveja dels morts perquè el seu patiment havia acabat”. Però després del desànim, els supervivents trobaven nous motius per tirar endavant: “en els moments més terribles de la vida, són les petites passes les que et fan seguir endavant”. És per això que el missatge de Canessa és clar: “Mai miris la muntanya, sinó la següent passa que has de fer, perquè alguna d’aquelles passes, algun dia, serà la definitiva”. La fermesa de les seves paraules no treu que tingués por en el seu moment: “Reconec que jo no volia anar amb Nando Parrado a buscar ajuda, em feia por, però un company que havia perdut les cames em va dir que m’envejava per poder sortir a buscar ajuda, i això ho va canviar tot”.

Tenía que sobrevivir, el llibre que acaba de publicar amb Pablo Vierci, té la voluntat de generar ganes d’aferrar-se a la vida. Segons explica Vierci, “Roberto treballa en l’actualitat amb nens sense esperança de vida i ell sap fer-ho bé perquè en el seu moment a ell mateix el van decretar mort, ningú esperava que pogués sobreviure”. És per això que Canessa vol aprofitar el relat de la seva tràgica experiència per motivar els lectors a lluitar sempre per la vida. Els seus missatges són clars: “mentre hi ha vida, hi ha esperança”, “pensa sempre que potser demà les coses seran diferents” i “si veus que els helicòpters no vénen a buscar-te, vés a buscar tu els helicòpters”.

Categories
Biografies i memòriesENTREVISTESEscriptorsLLIBRESSuperació
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES