Maria Nunes / @mnunesal
La noia del club, publicada per Edicions Bromera, és una novel·la que narra la història de Flora, una noia del Poble-sec que té el somni de ser nedadora. Els aires nous que duu la proclamació de la Segona República donen ales a les seves aspiracions, però no ho té gens fàcil, perquè, a més de lluitar contra els prejudicis -l’esport era un terreny vetat a les dones-, ha de compaginar el treball amb l’esport. Les seves inquietuds la porten a entrar en contacte amb un grup de dones que lluiten per transformar la realitat des de l’art, la literatura i el periodisme. A poc a poc, la Flora es veurà immersa en els conflictes de la Barcelona dels anys 30 i les seves aspiracions xocaran amb les tensions d’una societat convulsa.
Amor als detalls
Confesso que amb La noia del club he sentit un amor a primera vista. Començant per l’esplèndida coberta que s’ha basat en un espectacular cartell de Josep Renau que va dissenyar, l’any 1932, per al Balneari de Las Arenas de València, i que pertany al fons de la Fundació Josep Renau. I seguint, només obrir el llibre, per la primera citació literària que recull unes línies de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, un dels grans clàssics indiscutibles de la novel·la catalana del segle XX.
A Maria Carme Roca li agrada que cada novel·la tingui un caire diferent a les anteriors i té una cura exquisida de tots els detalls. Això és fa evident en aspectes diversos de la novel·la com per exemple en el plantejament dels capítols. Breus, amb la mida justa, sense palla, amb un inici que atrapa i un final que crea expectatives, enllacen amb el següent i inciten a seguir llegint d’una tirada. Cap títol no és gratuït, entre descriptius i irònics, tots els títols són una síntesi ben triada del capítol. Cal remarcar molt especialment les citacions que els encapçalen tots, es tracta de fragments de narrativa, poesia, notícies d’hemeroteca…Totes han estat escollides minuciosament, després d’una tasca de recerca, per adequar-se al contingut del capítol i per fer avançar el desenrotllament del fil argumental. El més important i original és que les citacions corresponen a un ordre cronològic que marca l’estructura temporal de la novel·la, amb una acció situada entre juliol de 1930 i juliol de 1936. A l’interior dels capítols no hi trobareu cap referència temporal, són precisament les citacions que els encapçalen les que orienten el lector en l’eix temporal i, alhora, el situen en el context de l’època.
Pel que fa la construcció i caracterització dels personatges, Flora, la protagonista, amplia la galeria de personatges femenins amb caràcter i un ferm afany de superació creats per l’autora. També els personatges secundaris estan ben dibuixats i són versemblants. Com en cap altra de les seves novel·les, encara que és un tret característic de la seva extensa narrativa, els personatges reals conviuen amb els de ficció, però en aquest cas molt estretament. No són simplement figures que apareixen com a referents d’una època sinó que alguns com passen a integrar-se amb vincles de relació amb la protagonista i els personatges principals de la novel·la. La ficció li permet de jugar amb personatges reals com Rosa M. Arquimbau, Irene Polo, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener, Tísner, per citar-ne alguns amb un paper més destacat.
Una novel·la d’homenatges
La noia del club és una novel·la d’homenatges diversos. En primer lloc al feminisme que tot reivindicant amb valentia no renuncia a uns valors de feminitat. Les dones que hi apareixen són modernes que reivindiquen el paper de la dona en la societat, des del treball femení, la conquesta de les llibertats i el sufragi universal, fins a la participació de la dona en totes les esferes socials. La Flora i les seves companyes són «noies joves que volien prosperar, canviar el tipus de vida que feien les seves mares, les àvies, però encara estaven lligades de mans i peus. Les que eren de classe mitjana i treballadora només tenien llibertat per a això, per a treballar». Són noies que vesteixen pantalons -cosa poc ben vista a l’època-, que practiquen esports i els reivindiquen, que escriuen i publiquen. Noies que es posen grans reptes i que volen volar tant en sentir literal com figurat.
En segon lloc, és un homenatge a l’eclosió de l’esport femení en les primeres dècades del segle XX que pren volada amb la Segona República. A la novel·la hi apareixen tant esportistes destacades de l’època com Maria Aumacelles, Carme Sugrañes i Anna Tugas, entre d’altres, com associacions pioneres com la secció femenina del Club Natació Barcelona o el Club Femení i d’Esports. S’hi esmenten els preparatius de l’Olimpíada Popular de Barcelona, que havia de ser un esdeveniment esportiu de caràcter antifeixista i alternatiu als Jocs Olímpics de Berlín de 1936. L’esdeveniment estava previst per ser inaugurat el 19 de juliol de 1936, i finalment no es va poder celebrar pel del cop d’estat que donà inici a la guerra civil espanyola.
També hi trobarem un homenatge al periodisme literari dels anys 30. El lector hi trobarà referenciades les revistes i publicacions periòdiques més importants de l’època: Imatges, La Veu de Catalunya, La Rambla. Esport i ciutadania, Mirador, La Revista Blanca, La Humanitat, L’Opinió, La Publicitat, La Dona Catalana… Els periodistes més brillants del moment com Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener, Tísner, entre d’altres. I sobretot la presència de dones periodistes i escriptores que comencen a publicar abans de la guerra civil, començant per Rosa M. Arquimbau i Irene Polo, que tenen un paper molt destacat en la novel·la, i seguint per Carme Monturiol, Anna Murià (amb qui la protagonista hi té una conversa tibant), Aurora Bertrana, Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria del Carme Nicolau i Clementina Arderiu.
La literatura catalana dels anys 30 és també objecte d’un homenatge. De fet, s’hi pot trobar un inventari ordenat cronològicament de les obres més destacades publicades entre 1930 i 1936. Així hi són citats, entre d’altres: Segon llibre d’estances de Carles Riba, Eva de Carles Soldevila, Laura a la ciuta dels sants de Miquel Llor, Laia de Salvador Espriu, Vida privada de Josep M. de Sagarra, El vagabund de Prudenci Bertrana, Viatge a Catalunya de Josep Pla, La primavera al poblet de Josep Carner, Vals de Francesc Trabal, Allò que tal vegada s’esdevingué de Joan Oliver o Poemes de Clementina Arderiu. També recull altres títols interessants i curioses com: La dona dels ulls que parlaven de Rosa M. Arquimbau, Nits de Barcelona de Josep M. Planes, Teresa o la vida amorosa d’una dona de Carme Monturiol, Joana Mas d’Anna Murià, Un dia en la vida d’un home de Mercè Rodoreda o L’illa perduda d’Aurora i Prudenci Bertrana.
Finalment, també hi ha, com en la majoria de les novel·les de Maria Carme Roca, un homenatge a la ciutat de Barcelona, a la Barcelona dels anys 30 en concret. En La noia del club, l’autora traspassa la Rambla per situar-se al Poble-sec on viu la protagonista, i fer-nos un recorregut sentimental pel Paral·lel i el Barri Xino, en contrast amb l’Eixample -on viu la família del seu xicot- i els ambients de la Barcelona burgesa. La seva formació d’historiadora aporta el rigor i el gust per les dades que la narradora sap traduir en la recreació d’una atmosfera que et permet recular en el temps i passejar per la Barcelona dels anys 30 amb els seus dies i les seves nits. Una Barcelona que bull de vida, d’activitat cultural i política. La ciutat del pistolerisme, de l’anarquisme, de les classes populars conviu amb la ciutat burgesa dels bars elegants, les terrasses, els teatres, cabarets com l’Excelsior i locals de «mala vida» com La Criolla. Anys d’il·lusió i d’eufòria per l’adveniment de la República i que van decaient fins a l’inici de la guerra civil, un procés que es detecta paral·lelament també en el camp de l’esport femení, com la novel·la tan bé ens explica.
D’altra banda, els anys 30 són coneguts com «L’era del flirt», i en la novel·la no hi podia mancar una trama sentimental. La noia del club, com el seu subtítol indica és una història de superació però també d’amor. La protagonista, Flora, està voltada de tres homes que se la disputen. Dos són personatges de classe treballadora vinculats a l’anarquisme. D’una banda, Gabriel, l’amic d’infantesa secretament enamorat de la noia; de l’altra, Jesús, un personatge perillós, masclista i assetjador. El tercer en discòrdia, i primer en el cor de la Flora, és en Romà, un dandi fill d’una família burgesa de l’Eixample, el xicot del qual n’està enamorada. Tota passió s’acreix amb unes barreres, en aquest cas, Flora no només ha de lluitar contra les barreres de classe i els prejudicis socials, sinó que també ho ha de fer contra les convencions i limitacions de la seva família, i contra ella mateixa, ja que arriba un punt en què es planteja la incompatibilitat de tenir xicot amb l’esforç i la disciplina de durs entrenaments que li suposa la pràctica de l’esport. Totes aquestes lluites, però es resoldran, després de tensions i de girs inesperats, en un final agredolç i incert però carregat d’esperança que ens convida a aprofitar al màxim el present.
