‘Nudos y cruces’, el primer cas de John Rebus

MANEL HARO

Feia temps que volia llegir alguna novel·la de l’escocès Ian Rankin, concretament des que va passar pel festival BCNegra el 2010 per recollir el Premi Pepe Carvalho, com a reconeixement de la seva trajectòria. Com que sóc una mica maniàtic a l’hora de descobrir nous autors, sempre començo per la primera obra escrita i a partir d’aquí vaig tirant en línia cronològica. És una manera com una altra d’avaluar l’evolució de l’escriptor. En aquest cas, l’òpera prima de Rankin va ser The Flood (1985), diria que no traduïda mai ni al català ni al castellà, però com que volia arrencar amb la sèrie protagonitzada per l’inspector John Rebus, vaig agafar Nudos y cruces (RBA Libros), que va publicar el 1987.

En ella, Rebus, un inspector divorciat i amb tendències depressives, ha d’investigar la desaparició de tres nenes en la seva ciutat, Edimburg. En un principi, no hi ha cap pista i l’elecció de les víctimes confon als policies, ja que no sembla que el criminal segueixi cap patró. A banda d’això, Rebus ha començat a rebre unes estranyes cartes anònimes amb misteriosos missatges i cordes amb nusos i creus fetes amb palets de llumins. En un principi, l’inspector no li vol donar importància, però a mesura que avança la trama es veurà obligat a parar-hi atenció. Tot això en un Edimburg de llums i ombres: “Sentía lástima por Edimburgo, por sus maleantes y bandidos, sus prostitutas y jugadores, sus eternos perdedores y ganadores”.

Haig de dir que aquesta primera entrega de la sèrie Rebus m’ha decebut bastant. Primer de tot, perquè el cas que investiga és molt fluix, no té cap complexitat. La resolució dels crims, a més, és del tot inversemblant, més pròpia de thrillers artificiosos que d’una bona novel·la negra. Per altra banda, si la novel·la 240 pàgines, quan vas per la meitat encara no s’ha produït cap avenç en la trama, ni ha aparegut cap pista, així que l’autor ho resol tot de manera superficial i ràpida. També cal afegir que en l’estil de Rankin, almenys en aquesta novel·la, es nota molta immaduresa narrativa, amb els clàssics defectes d’autors que comencen a escriure. Al voltant de la trama criminal, tenim un altre tema de drogues i un periodista torracollons que afegeixen una mica de dinamisme a aquesta història, però tampoc aquesta trama paral·lela acaba tenint gaire rellevància. En definitiva, suposo que els inicis no sempre són brillants, i que al llarg de la seva carrera Rankin ha evolucionat fins a esdevenir un dels referents de la novel·la negra europea. Hauré de seguir llegint-lo per trobar-me amb el millor Rankin.