L’«Abecedari del crim» es va quedar en la Y, després de què la seva autora, Sue Grafton, morís a finals de 2017 abans d’acabar la seva llarga sèrie de novel·les negres. Per qui no la conegui, Grafton escrivia cada nova entrega amb títols que començaven per una lletra de l’abecedari: A d’adulteri, B de bèsties, C de cadàver… i així fins arribar a la penúltima lletra. Una malaltia es va creuar en la seva vida. La seva filla, per si algun editor ja buscava escriptor substitut per escriure la darrera novel·la (la de la Z) ha deixat clar, almenys de moment, que l’«Abecedari del crim» s’ha acabat en la Y (en anglès és Y for Yesterday, que encara no s’ha traduït al castellà).
Feia temps que volia llegir algun llibre d’aquesta sèrie, però sempre estava en la meva llista de pendents. Quan vaig saber que havia mort, vaig pensar que el millor homenatge era llegir-la. I així vaig començar pel principi, per A d’adulteri (Edicions 62/Tusquets). La protagonista és sempre la mateixa, la inspectora privada Kinsey Millhome. Ella, en aquesta primera entrega, és una noia jove, de poc més de trenta anys, divorciada, sense fills, amb caràcter i empenta. Col·labora amb una empresa d’assegurances investigant possibles fraus de clients, però la seva feina principal són els casos que li encarreguen gent diversa, com la Nikki, una dona que acaba de sortir de la presó després d’anys de condemna per haver assassinat el seu marit. Nikki ha sortit intentant defensar encara la seva innocència, tot i que ningú la creu. És per això que encarrega a Kinsey Millhome que esbrini qui va ser l’autèntic assassí.
A partir d’aquí, la detectiu comença una investigació que la porta a indagar en el cercle més íntim de Laurence Fife, el marit, un advocat despietat i molt faldiller. Va morir perquè algú va canviar-li la seva medicina per una altra substància que va ser letal. Aviat, Millhome descobreix que poc després de la seva mort, també va morir per la mateixa causa una noia que va treballar per a Laurence i que en la investigació de la policia, anys enrere, es va passar bastant per alt. La detectiu lliga caps i sospita que les dues morts han estat provocades per la mateixa persona, però encara no té cap indici del culpable. Comença, llavors, la recerca que la portarà a descobrir les ombres d’aquest advocat i d’altres persones que van tenir relació amb ell.
En línies general m’ha semblat una novel·la molt fluixa. La trama que proposa Grafton és interessant al principi, almenys les premisses, però al poc de començar-la, ja m’avorria. No he connectat en absolut amb Kinsey Millhome, m’ha semblat un personatge amb una actitud molt forçada o poc versemblant. Segurament, més que per les seves accions, el personatge se’m desfeia per culpa dels diàlegs, i crec que aquí la culpa l’han de compartir l’autora i el traductor al castellà, Antonio-Prometeo Moya: ja em perdonareu, però em resulta difícil imaginar una detectiu americana que diu coses com “maldita sea tu estampa” o “y un jamón, Gwen. Un jamón con chorreras” (per dir que no es creu les paraules de la tal Gwen). Traducció a banda, els diàlegs són poc consistents.
També m’ha resultat poc sòlida la investigació, amb situacions forçades i un desenllaç que només fa que confirmar la davallada de la novel·la. Quan quedaven unes cinquanta pàgines per acabar, ja llegia més per intentar mantenir la paciència que per interès. I, personalment, si una novel·la negra em situa en el punt en què ja no tinc cap curiositat per conèixer el desenllaç, és que tot ha fet aigües. Em consta que Grafton té lectors molt fidels, i no sé si la sèrie millora deprès d’aquesta primera entrega, però el cert és que no m’han quedat gaires ganes de continuar. Es veu que l’autora va escriure aquesta novel·la quan es va divorciar, com una manera de canalitzar la seva ràbia i no haver de fer cap bogeria amb el marit. La literatura ha de servir per a aquestes coses també, per alliberar-nos de sentiments negatius, tant a escriptors com a lectors. Però també ens ha de fer gaudir i jo, em sap greu dir-ho, només m’he avorrit.
