‘Todos lo saben’, la irregular pel·lícula d’Asghar Farhadi

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Si Todos lo saben fos l’òpera prima d’un director novell la podríem contemplar i valorar amb més indulgència, però l’iranià Asghar Faradi ja té un prestigi i això pesa. Entenc que es deu necessitar coratge per endegar una història hispànica des d’una mirada tan allunyada del nostre context, però, al capdavall, totes les famílies i tots els pobles s’assemblen en molts aspectes. Faradi cau sempre en una mena d’esquema recurrent, un grup tancat, conflictes del passat, un misteri de més o menys gruix… I més enllà de l’esquema habitual té títols genials i d’altres que no ho són tant. A més a més, a les històries que passen al seu país hi incideix la nostra curiositat pels condicionaments de les relacions personals en aquella societat, un valor afegit. En canvi, pel que fa als nostres verals, dels condicionaments propers en sabem més que no pas ell.

Hi ha alguns aspectes del guió que grinyolen i són una mica fulletinescos. Ja està molt vist això de què la paternitat no sigui de qui tocava,  o allò del vell romanç: que los primeros amores son muy malos de olvidar. La pel·lícula s’enceta amb una retrobada familiar multitudinària amb motiu d’un casament lluït, amb nuvi català, per cert (Roger Casamajor). Això fa que puguem escoltar quatre cosetes en la nostra llengua, una anècdota que ni calia. Per cert, un dels meus ídols, l’actor Jordi Bosch, pare del nuvi, desapareix sobtadament, cosa que no li perdono ni a Faradi ni a ningú.

Per sort, un repartiment de categoria fa creïble la història, tot i que penso que a Bardem li caldria fer alguna mica d’entrenament pel que fa a la vocalització, en més d’una ocasió no l’acabes d’entendre. Penélope Cruz cada dia en sap més i millora adequadament i de forma progressiva. Pel que fa a la resta trobem a Elvira Mínguez, Eduard Fernández, Ramon Barea i uns quants més que es fan dir sí senyor, joves inclosos. Darín cada dia fa més goig, la veritat, tot i que no l’acabo de veure del tot còmode en aquest paper, hi ha aspectes una mica forçats en la personalitat d’aquest argentí madur i creient, en hores baixes, que rellisquen una mica. Això li passa una mica, així mateix, a Bárbara Lennie.

La relació antiga dels personatges que fan Cruz i Bardem no acaba de quedar clara. Però el pitjor és la resolució del cas, i el descobriment, més o menys, dels culpables. Podia haver estat qualsevol, en cap moment hi ha algú que inquieti més que un altre i si passa allò de sempre, que és qui menys et penses, és perquè els implicats en són poc visibles i poc rellevants, vaja. Ja he comentat en més d’una ocasió que crec que hi ha un excés de finals oberts o resolts de forma ambigua. La pel·lícula, però, té moments molt bons. I malgrat els tòpics esmentats, el dolor que genera la desaparició de l’adolescent, emociona.

D’alguna manera, l’ofici del director es nota, encara que aquesta probablement es considerarà, amb el pas del temps, una obra menor. La celebració del casament és absolutament genial i a tot ajuda la fotografia d’un dels grans, Alcaine, malgrat que sembla que va tenir alguna diferència amb el director. Inma Cuesta, sempre esplèndida, és la núvia. I la intèrpret d’una de les boniques cançons de la banda sonora, la que ens acompanya mentre anem contemplant els títols de crèdit. M’ha agradat tant que en arribar a casa l’he tornat a escoltar. Altres cançons les canta la gran Nella Rojas i crec que totes són obra de Javier Limón.