Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Recentment Netflix ha estrenat en la seva plataforma una pel·lícula de producció pròpia d’aquelles d’institut, amarada de tòpics, però que te l’acabes mirant perquè és una història fàcil, lleugera, que més o menys s’assembla a tantes altres pel·lícules que hem vist al cinema i a la televisió. Sierra Burgess és el nom de la protagonista -també el de la pel·lícula-, una adolescent de darrer any d’institut que pateix les mofes de la noia guapa de classe, Veronica (Kristine Froseth). Sierra (Shannon Purser, coneguda per Stranger Things) és grassoneta, no gaire guapa, això a ella no l’importa gaire, perquè és intel·ligent, prou madura, i sap que el físic no és tan important. Tot canvia, però, quan Veronica dóna el telèfon de Sierra a un noi atractiu de l’institut (Noah Centineo), però que a ella no l’interessa gens. És una manera de treure-se’l de sobre, però també de ferir, una vegada més, a Sierra. Ell li enviarà un missatge pensat que és Veronica i Sierra… decidirà seguir-li el joc.
Tot sembla un joc innocent, però la cosa s’allarga, els missatges es multipliquen, el to puja, el noi s’enamora de la suposada Veronica (Sierra en realitat) i Sierra també s’enamora d’ell, però tem el moment en què ell li demani de veure’s en persona i descobreixi qui és en realitat. A partir d’aquí, els tòpics es succeeixen: la noia lletja és la intel·ligent, la noia guapa és la que no sap sumar dos i dos, s’odien, però s’adonen que es necessiten, i així és com es descobreix que la vida de la noia guapa no és tan fantàstica ni que la manca de complexos de la noia lletja és tan evident. I entre les dues un noi, guapo, sensible, que no és com la resta de nois, ja que tots van per feina, però aquest no, aquest és diferent.
La pel·lícula, dirigida per Ian Samuels, no passa de ser un pur entreteniment, no explica res de nou, i a més els tòpics acaben cansant una mica. Per altra banda, la història és inversemblant, i un no acaba de sentir una compenetració total amb Sierra, perquè a fi de comptes també ella està jugant amb els sentiments d’una persona. Cal dir, com a curiositat, que als Estats Units, hi ha hagut moltes protestes per part de col·lectius LGTB i associacions de sords. Els primers perquè a l’institut es riuen de Sierra, perquè com que en teoria no és prou femenina, li diuen que és lesbiana. Els altres perquè la protagonista recorre a fer-se la sorda quan es troba amb el noi al carrer i no vol que ell li reconegui la veu. Bé doncs ni una cosa ni l’altra han fet gràcia. Jo crec que s’exagera una mica, als institut ja passen aquestes coses, i no crec pas que hi hagi voluntat de riure’s de ningú, però també entenc que hi hagi grups que se sentin ferits.
En definitiva, és una pel·lícula fluixeta, que només veure el tràiler ja et fas a la idea de com acabarà. De fet, tot és tan previsible que no queda marge a la sorpresa. Com deia, és una producció per fer catàleg, per ampliar l’oferta de projectes propis de Netflix i, en el fons, tots sabem que la pel·lícula funcionarà, perquè encara que sigui inversemblant i tòpica, ens agraden aquests històries d’adolescents, perquè hem crescut amb elles i suposo que d’alguna manera ens connecta amb la nostra joventut. Veure-la no és una pèrdua de temps si no esperem res d’ella, així després no ens sentirem decebuts. Poca cosa més a dir.
