Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Fer aquest comentari no serà fàcil. La novel·la El cel no és per a tothom (Anagrama), de Marta Rojals, ha dividit la crítica literària i, si m’hi he de posicionar, me’n vaig a l’equip de persones com Marina Porras i moltes altres que han quedat decebudes. Ni de lluny vull titllar de mal gust als qui resten fascinats entre les pàgines d’aquest llibre, però, personalment, me n’esperava més. La lluita interna abans de fer la crítica recau en el fet que el llibre en si és bo: un català saborós, uns diàlegs atractius i unes situacions familiars interessants que agraden al lector. On rau el problema? Per desgràcia, el problema és aliè a l’escriptora però l’afecta a pèl i a repèl. Ens han volgut vendre el llibre com una obra precisa, necessària a les nostres prestatgeries, i no ho és ni de bon tros. A tot això hem de sumar la tendència dels usuaris a deixar-se arrossegar per unes crítiques sovint condicionades, i a omplir les xarxes socials d’afalacs redundants i sense un perquè que ho argumenti. Aquests dies n’he pogut llegir “és el nou Jo confesso”, o fins i tot “una de les millors novel·les del segle”. Bé, som a finals de 2018, però només d’aquesta represa del curs editorial ja te’n podria dir un parell de millors (llegiu Josep Pedrals, si us plau).
Tornant a la història, que com us dic resulta atractiva, Marta Rojals ens presenta la família Costa durant quatre dècades, amb uns personatges ben dibuixats. En primer lloc tenim les bessones Sara i Eva, uns personatges contraposats en actitud i caràcter, enllaçades pel seu germà, el Pep, un despreocupat que tracta de fer-se l’independent. La filla de l’Eva, l’Ona, ha fugit de casa presumptament embarassada, reduint la distància personal entre tots tres amb intents de reunió que desemboquen en retrets dels uns als altres. Les trobades entre ells serveixen com a punt de partida per a narrar les trames i problemes d’aquesta família. D’una banda, l’Eva és molt casolana, arrelada a la seva terra i sense expectatives de conèixer món, excusant-se en els seus dos fills. D’una altra banda, la Sara és l’antagonista: una hostessa que mai no té prou i que l’ambició la condueix per camins indeterminats que Rojals sap presentar amb gran atractiu. Al llarg de tota la novel·la veiem les dues formes de reaccionar als problemes. Amb l’embaràs, la incomprensió de la Sara enfront del desig matern de l’Eva, malgrat estar a soles. Però el llibre és molt més que açò, les bessones hauran de lluitar amb el plural de ser un vosaltres, i mai ser tractades com a un ésser individual.
L’obra té un pro que, a parer meu, esdevé contra. L’autora sap com fer que simpatitzem més amb una que amb l’altra depenent de les situacions, amb un narrador que balla per una corda entre estar a favor de l’Eva o de la Sara. El problema és que aquesta centralitat, com passa sovint, deixa un narrador que no aporta res més que alguns comentaris insignificants i que fan el llibre una mica carregós. Com llegiu, el llibre per si mateix no té cap problema. Una obra correcta, que aconseguirà vendre molt per la forta campanya de màrqueting que hi ha al darrere, i que enamorarà lectors al mateix temps que en perdrà. Encara veig Marta Rojals com una futura promesa que, de ben segur, aconseguirà llibres més rodons que aquest, i quan ho faci nosaltres estarem aquí per a dir tots els pros. Això no obstant, ella té raó, el cel no és per a tothom, i crec que l’heu regalat la divinitat abans de fer el miracle.
Totalment d’acord, a mi ja no em va fer el pes del tot l’anterior. La promoció que tenen alguns llibres i autors, en comparació amb tants silencis, és absolutament injusta.