Reflexions entre barrots

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Escric la ressenya diversos dies després d’acabar el llibre, un temps que no acostumo a agafar-me. Canvio la metodologia perquè Esperança i llibertat (Ara llibres) és una obra que m’ha colpit fortament. Anteriorment havia llegit moltes obres que venien de gent empresonada, però la crua sensació d’impotència és incontrolable quan comparteixes amb l’autor la gran part de l’ideari que l’ha portat a ser on és. Quan et priven de tot, la ploma és de les poques coses que romanen amb tu, i Romeva fa d’ella la seva millor arma, i ens regala un llibre que desprèn generositat i lucidesa a l’hora d’analitzar, no solament el seu dia a dia, sinó com veu ell el país des de dins.

 Esperança i llibertat comença amb unes paraules fermes d’un amic de Romeva, en Pepe Beúnza, que de segur que l’han acompanyat cada dia: “A la presó no s’hi està bé, però una persona normal, amb el sentit de la justícia, pot resistir-la i sortir-ne més forta i convençuda”. Si hi ha quelcom que Romeva traspuï és dignitat, resistència i fortalesa. Amb ella, la forma d’entrar al llibre ve mitjançant una pregunta que l’H.C estarà fart de contestar: «per què no te’n vas anar?».

A mesura que avança la lectura Romeva s’obre al lector. Ens basteix els fonaments del llibre amb una base teòrica plena de grans noms com Mandela, Popovic, Verhés, Zweig o Miller i tracta temes com el pacifisme, els moviments populars o les estances a presons d’arreu  del món. L’atractiu del llibre és que l’autor barreja autors contemporanis amb el seu dia a dia, com és la relació amb la resta de presos, els quals es dirigeixen a ells com los catalanes i aprofita per a narrar veritats i mentides dites sobre el seu segrest: “Al llarg del dia hi ha fins a tres recomptes: matí, migdia i nit, que tenen per objectiu recordar-te de manera incansable, al llarg de les quinze hores diàries en què estàs tancat a la cel·la, que ets un pres i estàs sotmès al seu control, horaris i estats d’ànim”.

Si hi ha un capítol que et fa voler eixir al carrer i cremar-ho tot és «La gestió del dolor». Veus com un home bo, ferm i vàlid pateix, i és doncs quan el cor se’t trenca. És humana aquesta sensació, el que no és humà és el que fa la gent amb ells. A més, el llibre sempre té un to d’autoreflexió, de què hem fet malament, què hem fet bé, però mai de retrets a cap altra persona que va participar en el primer d’octubre. “Jo vaig optar per fer-ho des d’aquí, igual que altres companys i companyes de govern van optar per continuar la lluita des de l’exterior”, relata l’H.C.

Hi trobem un protagonista fort i decidit, que no es penedeix de res, que parla amb el cap ben alt i açò és el més important del llibre. Odio, però, haver d’imaginar les condicions en les quals viu ara en Romeva: indrets sense llum, amb fred i les vexacions d’una policia que voldria acabar amb ell, però el seu esperit roman en tots nosaltres. A diferència de la resta de llibres que he llegit sobre el Procès (excepte de Dies que duraran anys, de Jordi Borràs) aquest ha estat l’únic que ha aconseguit crear en mi una sensació de ràbia, de llegir les pàgines —devorar-les— i estrènyer els punys sense voler. Fart d’injustícies, Romeva troba en la cultura la seva única via de llibertat, i és que mai tanta dignitat havia estat dins d’un espai tan petit. Gràcies, Raül, pel teu coratge i la teva valentia. I a l’equip d’Ara Llibres, perquè no hem de normalitzar que un editor hagi d’anar a rebre els manuscrits a la presó.