Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El desguace de las musas, un muntatge una mica desconcertant, ens acosta al teatre de l’absurd a través de l’evocació d’un espai atrotinat on un grup de gent grotesca, actors i actrius en el declivi més miserable, viu la seva decadència. Estem en un estrany teatre de varietats, imaginari, però l’autor es va inspirar en la barcelonina i desapareguda Bodega Bohèmia en la qual, en moltes ocasions, la realitat humana superava la ficció. L’espectacle, estrany i incoherent, s’inicia a cop de pal de fregar, tot és agònic en aquest teatre, i potser sempre ha estat així. Les frases fetes es repeteixen, els diàlegs no prosperen, es passa de l’insult a la solidaritat professional, i, malgrat l’ombra d’una mort inevitable, evidenciada en l’estat físic d’un dels actors que va tenir, pel que sembla, certa grapa i autoritat, hi ha un interès coral per resistir fins el final.
Possiblement hi ha molta metàfora sobre el present en aquest paisatge en el qual, enmig de tanta pols i brutícia, les cortines i els vestits conserven una certa dignitat i una lluentor inquietant. En aquest muntatge La Zaranda, grup amb un llarg recorregut però potser poc coneguts encara a la nostra ciutat, ha comptat amb un actor de renom, a causa de la seva activitat en el cinema, Gabino Diego, plenament integrat en el conjunt. El seu personatge intenta, en debades, animar l’espectacle inexistent però és, com la resta, un supervivent en hores baixes. El públic convencional potser esperi alguna cosa més, una progressió dramàtica, l’explicació més acurada d’alguna història relacionada amb aquesta gent que crida, cerca una rata amagada, inicia actuacions que mai no es consoliden i evoca coses que mai van existir. L’obra es fa repetitiva en molts moments, potser sigui aquesta la intenció de l’autor i de la companyia, entrar en una mena de bucle sense final, allargar la monotonia del no-res.
De forma probablement intencionada el muntatge defuig així mateix jugar amb un cert alè poètic, tot i que es fan moltes referències a la poesia, o incidir en la mitologia inherent a la professió d’actor. És curiós que dues obres actuals, en cartell a la ciutat, evoquin el món del teatre situant-se en el moment de la decadència, de la solitud, de l’absència de púbic, de la vellesa i la presència propera de la mort: L’últim acte, al Goya, i aquest Desguace de las musas al Romea. Potser ni l’una ni l’altra acabin de trobar el to adient però totes dues tenen valors que les fan recomanables. Al capdavall, tot és teatre, en aquest món estrany. I per més lluentons amb els quals comptem per rumbejar, tot té un final i els finals no són mai amables.
___________
El desguace de las musas / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text d’Eusebio Calonge / Direcció de Paco de La Zaranda / Fins el 24 de març de 2019 / 1 hora i 20 minuts / www.teatreromea.com
