‘Dobles vides’ i crisis editorials

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Dobles vides és una pel·lícula francesa dirigida per Olivier Assayas, amb pocs actors, els més coneguts dels quals són Juliette Binoche i Guillaume Canet, i que recorre a una fórmula habitual en moltes produccions d’aquell país, gent que xerra pels descosits sobre temes diversos, mentre, entre converses, hi ha una mica de sexe per animar la cosa. Moltes ressenyes fan referència a Rohmer i fins i tot a Woody Allen amb més vi, i això del vi resulta curiós ja que, malgrat ser francesos, els personatges beuen de tot i el vi no és pas allò més habitual, al llarg de la història. Els més crítics li retreuen aquesta aspiració a rohmeritzar però Rohmer té de tot i alguns dels seus títols emblemàtics no han aguantat gaire bé el pas del temps. Pel que fa a Woody Allen, més enllà de què també té afició a la xerrameca en molts dels seus títols, no hi veig gaire semblances. Allen no és francès, vaja.

He de dir que la pel·lícula no m’ha decebut, ja sabia de què anava, més o menys, i resulta simpàtica i agradable de veure en molts moments, si no tens unes grans aspiracions cinèfiles. Els diàlegs estan farcits d’ironia francesa i de consideracions sobre molts temes, tot i que el central és la literatura i el seu esdevenidor en el nostre present, amb el tema digital pel mig i el problema de la disminució de vendes. Canet és un editor que té dubtes sobre el futur del negoci editorial, la seva dona, Binoche, és una dona intel·ligent, una actriu que ha acabat fent de policia en una d’aquestes llargues sèries televisives habituals. L’editor s’embolica amb una agressiva executiva amb aspiracions i bisexual i la dona de l’editor fa temps que té un rotllet amb un escriptor que escriu sempre sobre ell mateix i les seves experiències, moltes de les quals, sexuals. La dona de l’escriptor sembla que assessora un polític més o menys honrat però poc curós amb la seva imatge.

Tot plegat pot semblar una mica pretensiós, com ara les filosofies sobre el futur del llibre i tot això, o les consideracions sobre si és prou ètic fer servir de forma transparent aspectes de la intimitat que poden afectar d’altres persones. Els adulteris es fan i es desfan i tot es queda com estava, fins i tot l’editorial afectada per la modernitat. Les referències als ebooks, al preu dels llibres, als audiollibres, als blogs i al twitter son constants i, al capdavall, sigui com sigui, l’important són el negoci i les vendes i la pel·lícula resultaria adient per introduir un debat sobre com ha evolucionat el nostre món editorial, reconvertit des de fa anys en la fira del cargol literari, o sobre quins criteris prevalen a l’hora de publicar o no publicar el que sigui.

Els personatges viuen en el seu món benestant i, suposadament, culte, i la narració acaba quan toca, amb una petita sorpresa que podríem interpretar, de forma simbòlica, com que tot s’acaba repetint, d’alguna manera, per més que les generacions canviïn. Hi ha alguna brometa, com això de voler encarregar un audiollibre a Binoche per part de la mateixa Binoche-personatge de ficció. Passes una estona agradable, practiques francès i te’n vas a casa amb la sensació de què sigui quin sigui el suport en el qual t’arribin els llibres, els grans editors tenen la paella pel mànec, tot i que les crisis laborals també els poden donar molts ensurts. I és que sobre tot això de la literatura i la seva mística etèria ja fa temps que, qui més qui menys, ha perdut la innocència.