‘Hierro’, l’angoixant sèrie criminal de Movistar+

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No miro gaires sèries i potser no m’hauria mirat Hierro si una entrevista a Candela Peña, feta per la periodista Rosa Badia, al programa de ràdio Tot es comèdia, no m’hagués desvetllat la curiositat. No és molt llarga, vuit capítols de cinquanta minuts. Sembla que algun canal va rebutjar el projecte i ha acabat a Movistar. La ficció i la direcció són obra dels germans Coira, cineastes gallecs que cal tenir molt en compte. He llegit que van pensar en ambientar-la a la seva Galícia, i també hauria pogut estar molt bé, però al final es van decantar per l’illa d’El Hierro, la menys coneguda i més occidental de les Canàries, perquè tenia el valor afegit del que representa un territori tancat en ell mateix i del qual no és fàcil sortir.

La sèrie compta amb actors de categoria, com ara l’esmentada Candela Peña, fent de jutgessa amargada de la vida; Dario Grandinetti, en un típic personatge atractiu, contradictori i perillós; Juan Carlos Vellido, i Mònica López, una de les meves actrius preferides des que la vaig veure, de molt joveneta, cantar i actuar al Condal, al musical Línia Roja. Jo pensava aleshores que era catalana, ja que la veig veure fent molt bons papers en el teatre de text català i en diferents sèries de fa anys, però és canària, precisament. La resta del repartiment no m’era tan conegut, però tothom m’ha semblat excel·lent, joves i no tan joves.

És una sèrie de gènere i, malgrat que estic una mica saturada de crims i misteris, llegits o contemplats, compta amb un bon guió, força realista, i original en molts aspectes. No hem d’arribar al final de tot per saber qui és el culpable i ens estalvien relacions romàntiques fora de lloc i instal·lades amb calçador. El paisatge té molt a veure en tot plegat, ben filmat, amb crepuscles inquietants, paisatges solitaris i bellíssims, i una banda sonora adient per posar nerviós el públic. No hi podia faltar l’inevitable narcotràfic, això sí, ni les màfies de torn, capitanejades per una perversa Antonia San Juan, una altra canària, per cert, aquí una mica passada de voltes, tot i que el seu paper no podia ser de cap altra manera.

Un altre dels encerts és la naturalitat amb la qual es fa servir el llenguatge i els accents de cadascú, un tema en el qual la televisió catalana, i les televisions, en general, no l’acaben d’encertar o no troben el to. Un altre aspecte molt positiu és la naturalitat amb el qual se’ns mostra la malaltia del fill de la jutgessa, la relació entre mare i fill o entre el fill i la noia que el cuida, interpretada per la jove Tania Santana. Hierro mostra que les coses de sempre se’ns poden explicar de moltes maneres i, sense intentar innovar quan no toca, aconsegueix que tinguem la percepció d’estar veient alguna cosa diferent i una molt bona ficció televisiva.