Un Frankenstein creat a partir del dolor i la pèrdua

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

La novel·la Frankenstein a Bagdad, d’Ahmed Saadawi (Amsterdam en català amb traducció d’Àlex Queraltó i Libros del Asteroide en castellà amb traducció d’Anna Gil), arriba amb l’aval del Premi de Ficció Àrab i de ser finalista del Man Booker i ens transporta al Bagdad post-Saddam Hussein, ocupat pels nord-americans, on Hadi, un drapaire alcoholitzat que va perdre el seu millor amic destrossat per una bomba, recull trossos de cadàvers i els uneix per crear un ésser monstruós. La criatura cobra vida gràcies a l’ànima d’un guàrdia de seguretat que va morir a l’intentar aturar un atemptat suïcida. La intenció inicial d’aquest modern Frankenstein, anomenat Comsedigui és venjar la mort dels amos de les parts que conformen el seu cos, però aviat es deixarà arrossegar per l’ambient de violència i acabarà assassinant a discreció, convertint-se en una amenaça més entre els molts perills que turmenten els habitants d’una ciutat ferida de mort.

Aquest Frankenstein iraquià s’assembla ben poc al de Mary Shelley. No neix a partir de cap interès científic, sinó del dolor, de la pèrdua. Creat a partir de trossos de cadàvers i portat a la vida per l’anciana Elixva que espera el retorn del seu fill, probablement mort durant la guerra entre Iraq i Iran als 80, en Comsedigui és mig Messies, mig superheroi: «sóc la resposta al crit dels pobres, en certa manera sóc un salvavides, aquell que estaven esperant, el desitjat», «sóc la resposta als seus crits per posar fi a la injustícia i castigar els criminals». La violència, però, engendra més violència i el problema mai se soluciona. El contingut moral és evident: el mal sempre guanya. L’ésser humà és un monstre, tot i que de vegades també tingui debilitats i necessiti l’afecte de l’anciana Elixva o el seu gat sense pèl.

La falta d’identitat o, més ben dit, les múltiples cares d’en Comsedigui, suma de cossos de diferent procedència, dificulten encasellar-lo i trobar-lo: «en una àrea de majoria xiïta com la de Ciutat Sadr, la gent afirmava que es tractava d’un extremista wahhabita, en canvi, en un barri de majoria sunnita com el d’Adhamiyya, els rumors afirmaven que era un xiïta radical. El Govern iraquià, de la seva banda, considerava que era una agent d’alguna potència estrangera. I pel que feia als americans, el portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors havia afirmat que es tractava d’un individu disposat a destruir el pla americà per a l’Iraq». Ningú es reconeix, doncs, com a causa de la violència. Tothom en dóna la culpa al veí. No cal dir que així, la situació esdevé irresoluble.

Enmig d’assassinats, bombes i precarietat, una sèrie de personatges intenten sobreviure. Alguns són entranyables, com l’anciana Elixva, altres menyspreables, com el brigadier Surur Majid, exfuncionari de Saddam Hussein, ara treballa per al govern provisional i fa la feina bruta als nord-americans: intimida, tortura, coacciona….  L’especulador immobiliari Faraj és la mesquinesa personificada, ja que inscriu com a seves al cadastre propietats abandonades pels que han de fugir a l’estranger. ¿Hi ha res més roí que treure profit del dolor o la mala sort dels altres? En canvi, el jove periodista Mahmud Saudi inspira llàstima: ven l’ànima al director del diari on treballa, enlluernat per un ascens i una vida de luxe, però acaba entrampat fins al coll. O el mateix Hadi, que explica històries en un cafè i no s’està d’explicar la d’en Comsedigui, que, naturalment, ningú es creu.

Frankenstein a Bagdad defuig qualsevol etiqueta de gènere: l’ambient fosc d’una ciutat sense llum ni esperança o l’ànima del vigilant de l’hotel vagant en busca d’un cos on allotjar-se recorda el llòbrec escenari d’un relat gòtic, mentre que la lletjor d’en Comsedigui, subratllada reiteradament pel narrador, la seva pudor, els trossos de cadàver que se’n desprenen remeten al terror més genuí. Tot plegat, barrejat amb el retrat sociològic d’una ciutat enrunada i corrompuda, reflex dels éssers que la poblen.