Manel Haro. Tarragona / @manelhc
Tarragona ofereix una magnífica oportunitat d’apropar-se a la vida i l’obra de la fotògrafa catalana Joana Biarnés (1935-2018), gràcies a una exposició que es pot visitar al Tinglado 2 fins al 22 de desembre. La mostra recull gairebé noranta fotografies, fetes entre Barcelona i Madrid, amb la moda com a eix central. En elles veiem models en escenaris urbans, però també en espais interiors desfilant davant els ulls, entre altres, de Carmen Polo, l’esposa de Franco. Ens trobem també amb cares conegudes com Marisol o Massiel, aquesta en aquell any 1968 en què va guanyar Eurovisió amb la cançó de Joan Manuel Serrat La, la, la. Una d’aquestes imatges és la de Massiel al taller del modista André Courrèges, emprovant-se vestits per al festival. El vestit seleccionat, per cert, va ser un suggeriment de Biarnés.
La relació de la fotògrafa amb la moda va començar el 1959 quan Pilar de Avia li va fer encàrrecs per a les seves cròniques, que publicava a la revista La moda en España. Biarnés volia ser una fotògrafa a l’estil de Vogue i en les imatges es pot veure el seu compromís amb la moda, establint sempre un diàleg entre l’alta costura i els paisatges urbans, en alguns casos decadents dels barris perifèrics de Madrid. Les seves fotografies mostraven així les ànsies de llibertat d’una societat que comença a creure’s amb capacitat d’acomplir els seus somnis i també l’evolució de les indumentàries, des de vestits més clàssics a d’altres més informals que trencaven amb els estàndards establerts. La societat dels anys seixanta es transformava, però massa lentament per a una dona tot terreny.
La carrera de Biarnés en la fotografia va començar l’any 1954, quan el seu pare li va demanar que l’ajudés a cobrir esdeveniments esportius. En un documental que se’ns mostra al principi de l’exposició, la pròpia Biarnés explica que ella no tenia cap afició per la fotografia, no guardava cap mena de sentiment cap a aquesta professió, però com que necessitava que el seu pare estigués orgullós d’ella, va decidir tirar endavant. «La primera vegada que vaig sortir a un camp de futbol a treballar, em deien que havia de tornar a casa a rentar els plats o em preguntaven si havia anat a buscar parella, fins i tot l’àrbitre em va venir a dir que no podia ser al camp perquè aquell era un espai per als fotògrafs, com si jo no ho fos», diu Biarnés al documental. La fotògrafa -que es va dedicar als esports, les exposicions, la moda o els retrats, entre altres temes- sempre va haver d’escoltar el recordatori de què la seva era una feina d’homes.
Biarnés va veure tancades les portes de tots els diaris perquè era dona, fins que el 1963 li van donar l’oportunitat al diari Pueblo, esdevenint llavors l’única dona de la plantilla, però tots els encàrrecs que rebia topaven amb la mateixa creu: no la deixaven accedir als llocs perquè el fotoperiodisme era una feina d’homes. Deia el seu marit, el periodista Jean Michel Bemberger, que «admirava molt la seva manera de lluitar contra aquell masclisme tan fort que hi havia». Però Biarnés no va defallir mai, va continuar treballant i lluitant, sempre amb la naturalitat i proximitat de la seva feina que havia convertit en un estil propi. Dotze anys després, el 1975, va muntar l’agència Sincro Press. Entre les tasques més recordades de Biarnés està aquell reportatge fotogràfic que va fer sobre The Beatles, quan la banda venia a Barcelona a fer un concert i ella es va colar a l’Hotel Avenida Palace, o s’allotjaven, va trucar a la porta de la seva suite, li va obrir Ringo Starr i el grup de Liverpool no només la va rebre amb simpatia sinó que també la van fer passar i allà es va estar unes tres hores fent fotografies. Allò quan estava totalment prohibit i l’anglès de Biarnés era més aviat justet, com ella mateixa recordava en el documental de l’exposició.
També va ser la fotògrafa preferida del cantant Raphael, i Biarnés va ser l’autora de les fotografies dels seus discos. Encara que ara celebrem la trajectòria d’aquesta catalana i reivindiquem la seva tenacitat i qualitat, malauradament va restar oblidada massa temps, fins a la darrera etapa de la seva vida. Llavors Biarnés només conservava un 30% de la seva visió, però, tot i així, lluny de rendir-se, va recuperar la il·lusió per la fotografia i va tornar a treballar, allà on no li arribaven els ulls, ho feia la seva imaginació. Al cap i a la fi, com ella mateixa deia, «els fotògrafs disparem amb el cor».
________
Joana Biarnés, moda a peu de carrer / Tinglado 2 (Moll de la Costa, 8. Tarragona) / Fins el 22 de desembre de 2019 / www.tarragona.cat
