‘La camarista’, el somni dels humils en un món de luxes

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La camarista és l’òpera prima d’una jove realitzadora, Lila Avilés, i compta amb una actriu extraordinària, Gabriela Cartol. Es tracta d’una passejada per la tasca d’una d’aquestes cambreres de pis que treballen als grans hotels. El turisme del nostre temps ha consolidat el paper d’aquestes professionals de la neteja, amb un ofici que no compta amb escola pròpia ni amb qualificació de pes, però que té les seves dificultats. Mal pagades i explotades, aquestes cambreres, que avui coneixem amb el nom de kellys han aconseguit, al menys, organitzar-se una mica. Però aquesta història no entra en el tema de les reivindicacions, segueix la tasca d’una noia jove, trista, mare soltera, amb una sola aspiració que no aconseguirà, passar a treballar a la planta quaranta-dos de l’hotel, on hi ha menys feina i cambres de luxe. També vol aprendre més, estudiar, però no és gens senzill, en les seves circumstàncies.

L’hotel és com una gran i asèptica presó, l’explotació d’altres temps sembla més suportable, però queda poc temps per a res. Sabem que la noia té un fill que algú li cuida en algun lloc, però no el veiem ni tampoc sabem res de la seva vida personal. Els clients ni tan sols es fixen en el personal, es limiten a demanar el que necessiten, sempre hi ha una gran distància, fins i tot quan, per conveniència d’algú, s’ha d’establir algun llaç aparentment més sòlid. Algú amb qui estableix un cert i feble lligam, una companya de feina, aconseguirà el lloc que ella cobeja.

La camarista ha tingut molts reconeixements malgrat una certa fredor general. Els hotels, avui, son més no-llocs que mai. La gent viatja i hi fa estada, en països en els quals els nadius pobres tot just poden aspirar a netejar la brutícia que genera el turista o el passavolant. La ciutat és immensa, llunyana, la noia estableix una relació breu i visual amb l’home que neteja els vidres, els ascensors pugen i baixen i, malgrat el distanciament humà, la noia ens desvetlla una inevitable tendresa, enmig de la seva solitud i dels munts de roba blanca de la gran bugaderia.

El nombre de joves dones directores és avui més alt en continents que no són Europa, malgrat les dificultats que tenen les noies per accedir a aquesta feina. I les dones, avui, són la consciència social de la seva pròpia situació, la seva mirada no pot ser la mateixa que la dels homes, de fet, malgrat que aquests estiguin també, en molts casos, explotats i mal pagats. La camarista és avui un personatge universal, un símbol i una realitat, i en això rau la grandesa d’aquesta, relativament modesta, pel·lícula mexicana.