Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La candidata perfecta ens explica la història d’una noia jove i ambiciosa, metge, que treballa en un centre sanitari, en una ciutat provinciana de l’Aràbia Saudita. Ha de treballar amb el rostre cobert i li costa assolir el respecte i l’acceptació de companys i pacients. Té dues germanes, la petita, paradoxalment, és la més conservadora. Per una sèrie de circumstàncies, entre les quals l’estat deficient de la carretera d’accés a l’hospital, decideix presentar-se a les eleccions municipals, amb l’ajuda de les seves germanes i d’un amic, l’avi del qual ha tractat a l’hospital.
La pel·lícula ha rebut algunes crítiques poc favorables, se l’ha qualificat de pamflet ben intencionat i de previsible. La seva directora, Haifaa Al Mansour, és l’única dona cineasta del seu país, tot i que avui viu als Estats Units. Va tenir la sort, una mica com la protagonista, de néixer en una família amb interessos culturals, malgrat el context. Al Mansour va ser una descoberta quan es va estrenar l’encisadora La bicicleta verda. Més endavant va realitzar una pel·lícula remarcable sobre Mary Shelley, entre d’altres treballs menors. Potser per això, en aquest retorn al seu país, les expectatives eren grans i La candidata perfecta no ha respost al que se n’esperava. A mi m’ha agradat molt, tot i que entenc les crítiques i puc admetre que tenen una part de raó. Però si considerem el desconeixement que tenim del país i de la seva situació, així com la ignorància sobre els petits, però molt rellevants, canvis que s’hi va produint, i el fresc costumista en el qual se situa la narració, així com les magnífiques interpretacions de les actrius i dels actors, no es poden menystenir les seves moltes virtuts.
El pare de la noia és músic i la música té un paper important en la història. La mare, que també era cantant de casaments, va morir, i l’home hi pensa de forma constant. La mateixa protagonista rebutja, en part, la professió dels pares, fins al moment en el qual n’admet la grandesa. I és que un element molt interessant és la mostra d’aquests casaments alegres i sorollosos, festes de dones, de fet, no gaire diferents de les trobades divertides entre amigues que, de forma més lliure en aquest cas, celebrem en ocasions a casa nostra. El feminisme impacient pot trobar molt tèbia i poc arriscada la reacció de la noia, del principi al final, després de tot, es limita a canviar el niqab pel vel, però poc és molt, en aquest cas. Fins i tot una part dels homes tradicionals, d’alguna manera, evolucionen.
És una delícia sentir parlar i cantar en àrab i poder copsar la tendra poesia de les lletres de les cançons d’aquesta orquestra d’homes una mica madurs, amb aspiracions i il·lusió. L’alegre capteniment de la germana fotògrafa i reportera de casaments, i la seva tendra relació amb la gran, fa que tot sembli fàcil i alegre, malgrat tot. Sobreviure vol dir fer el que es pot fer i, al capdavall, tot i que resulti una actitud poc heroica, potser és la més intel·ligent quan les coses no poden ser ni ràpides ni immediates. Moltes situacions, lligades a la moral del país, ens poden semblar ridícules, sobretot si hem perdut la memòria històrica, és clar. Per això cal acostar-se a aquesta història -i a d’altres- amb respecte, empatia i esperança.
Sigui com sigui, la carretera s’asfaltarà. I, al capdavall, les millors candidates, tot sovint, tampoc aquí assoleixen el poder que mereixen tenir. Paga la pena llegir alguna entrevista amb la directora per valorar les diferents condicions en les quals va poder realitzar aquesta pel·lícula, en comparació amb el procés de filmació de La bicicleta verda.
