Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Qui més qui menys, tothom ha passat per una relació i una ruptura d’aquelles que et deixen devastat, amb els fonaments de la teva vida aparentment reduïts a pols. Són aquells moments que no t’esperes, o que potser sí t’esperes però penses que estàs més preparat del que realment ho estàs. Sovint, això passa perquè creiem que ja estem acostumats al dolor d’una mala relació i la ruptura no ho empitjorarà, però sí. Ho llegim així en la novel·la Zona zero, de Núria Busquet Molist que publica LaBreu: «Creus tenir-ho tot controlat, creus saber quina mena de relació tens amb una persona, quin paper tens en l’obra que junts heu creat. I aleshores, un dia, la persona que estimes et diu que n’estima una altra, o que necessita el seu espai, o que n’està tipa, de les teves males cares, dels teus nervis, que està tipa de cuidar els éssers que heu creat. Tu no t’esperaves l’explosió. Rectifico: potser sí que l’esperaves, però en tot cas havies dibuixat, mentalment, plans de contingència, normatives contra incendis, maneres de sortir-te’n, maneres de fer fora l’element estrany que posava en perill el sofisticat sistema que s’havia format entre vosaltres. Però llavors no ho veus clar. L’explosió que t’oloraves, tenies clar que estaria controlada, que l’incendi es podria apagar al mateix moment que s‘hagués declarat.»
¿I què passa quan tot s’acaba i veus que els teus plans de contingència no eren tan segurs com esperaves? Que comença un altre tipus de dolor, un altre patiment que va creixent a poc a poc en adonar-nos que hem aguantat massa, que vivim un càstig que no mereixem. En un moment donat, una psicòloga li pregunta a la protagonista per què se sent injustament castigada, i ella li respon que se sent així per no haver fet res per evitar el càstig. Aquesta és una història coneguda en moltes relacions: allò d’aguantar i aguantar i al final sortir escalda amb la impotència que, a sobre, t’han deixat a tu. Cert és, però, que ningú es mor d’amor –tret que es vulgui, és clar- i que també hi ha aquell alleujament quan saps que ara pots reconstruir-te, fer allò que tenies ajornat, però ja sabem que després d’una devastació –emocional, en aquest cas- res és fàcil, almenys al principi. Però anem per parts: qui és aquesta protagonista?
Es diu Jane, de mitjana edat, té un parell de criatures i viu i treballa a Manhattan. El seu marit, que no la tractava gaire bé, l’ha deixada. Primera devastació. Però n’hi ha més. L’11 de setembre del 2001, un avió s’estavella en una de les Torres Bessones de Nova York, on ella treballa. Té la sort –perquè és una sort- que ella està en la segona torre, allà on la gent té temps de veure-se-les venir. I marxa poc abans que el segon avió s’estavelli en la seva torre. Segona devastació i segona zona zero. Algú podria pensar que aquest segon fet –sobreviure a un dia d’atemptats que van costar la vida a tres mil persones- fa que relativitzi la gravetat del seu estat vital, que aquest és, en essència, la intenció de la seva autora, fer-nos entendre que tot és relatiu, que sempre hi ha coses pitjor. Però no, Zona zero és una novel·la fàcil de llegir, però no cau en simplicitats ni en tòpics. Ara bé, tot i que Busquet fuig dels llocs comuns, he de dir que tot i que jo no tinc res a veure amb el personatge principal, una dona més gran que jo, separada, amb filles ja crescudetes, que viu i treballa a Manhattan, he de dir que la seva crisi l’he feta meva. I si això és possible és perquè, amb molt d’encert, l’autora ha aconseguit fer el retrat d’un estat d’ànim absolutament universal. Tan universal com el sentiment de frustració, por, dolor i ràbia que tots vam sentir quan van caure les torres tot i no tenir res en comú amb aquelles persones que aquell matí pensaven que podrien tornar a casa com cada dia.
La Jane ha estat sacsejada per dues tragèdies, o un drama i una tragèdia, però abans de l’atemptat més o menys ja sabia què havia de fer per tirar endavant o almenys anava prou ben encaminada, tot i que –és evident- algunes vivències suposen una empenta o un estímul a obrir els ulls una mica més. Núria Busquet ens parla aquí de l’ésser humà, de la nostra condició a vegades feble i a vegades forta. De com de miserables podem arribar a ser per enganyar una persona que ens estima o per obligar als treballadors a quedar-se a l’oficina mentre al voltant el món deixa de ser allò que havíem conegut. L’autora retrata la capacitat de superació, tot allò que fa que ens aixequem i sortim de la nostra zona zero, els peatges que paguem, els passos en fals, però també la fermesa que ens fa caminar sobre segur. Tot plegat intercalant imatges, fotografies i obres d’art, que tenen en comú alguna mena de col·lapse, tensió i distensió, solidesa i volatilitat. Zona zero és una novel·la vital i monumental, escrita amb sobrietat però amb delicadesa alhora. He tancat aquest llibre amb la sensació d’haver llegit una obra important.
