‘Viure un gran amor’ i molts dubtes fora del matrimoni

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Betevé va passar l’altre dia, a l’hora de la sobretaula, Viure un gran amor, una pel·lícula dirigida per Edward Dmytrick l’any 1955, de nom original The End of the Affair, el mateix que el llibre de Graham Greene en el qual es basa i, més o menys, el de la segona versió de la mateixa història, la de Neil Jordan, de 1999, que vaig anar a veure quan la van estrenar, amb una amiga, i no ens va agradar, malgrat el bon repartiment i una posada en escena reeixida, potser excessivament curosa, fins i tot. El que ens va grinyolar, aleshores, és el tema, que enguany connecta molt poc amb les nostres dèries. És la història d’un adulteri entre gent benestant i d’una mena de crisi de fe per part de la dama desvagada, amb un marit que és un sant i un amant turmentat per la gelosia. Això de la fe, acompanyat del tema de l’existència de déu, ara ens sacseja poc, la veritat.

La de 1999 la interpretaven Julianne Moore i Ralph Fiennes, i, com a secundaris, comptava amb Stephen Rea i Ian Hart. La parella dels anys cinquanta la conformaven Deborah Kerr i Van Johnson, amb Peter Cushing i John Mills com a secundaris. Els secundaris, sobretot en la primera versió, s’empassaven totes les escenes en els quals intervenien. La Moore té moltes devocions però a mi no m’acaba de fer el pes, com tampoc el Fiennes, la veritat. El mateix em va passar sempre amb Van Johnson. No tant amb Kerr, gran actriu, a qui van encasellar en papers de senyora reprimida, elegant i una mica misteriosa. Quan va poder va demostrar que podia fer moltes més coses.

Tinc el llibre original, en espera, per llegir. Me’l van regalar fa temps i el vaig aparcar perquè, com que no m’havia agradat la pel·lícula de Jordan, no estava motivada. Ara ho estic més, és un llibre que compta amb opinions diferents, hi ha qui creu que és dels millors de Greene i qui més aviat el contrari. En tot cas, és un llibre atípic, si identifiquem Greene amb el tema de l’espionatge i la resta. I també reflecteix, diuen, els problemes espirituals de l’autor, pel que fa al catolicisme.

Dmytrick va ser un bon director, esquitxat pel tema de la cacera de bruixes, per no ser encalçat i marginat va caure en la feblesa de denunciar amics i companys, això, d’alguna manera, li va passar factura, i el penediment va ser un dels seus temes clau, en la producció posterior a aquella fosca etapa americana. Van Johnson va tenir una llarga vida, a mi no m’acabava de convèncer, amb el temps he sabut que va ser un d’aquells actors homosexuals els quals els estudis van fer casar de forma convencional, i crec que, d’alguna manera, tot i que potser estic fent psicologia barata, això sura en els seus personatges i controla la possible química amorosa cinematogràfica amb les seves partenaires.

La versió de 1999, ho sento, però ens va provocar ironies i rialles, en sortir del cinema. La resurrecció de l’escriptor, diuen que un alter ego de Green, que va tenir un afer amb una senyora semblant a la protagonista, ens va resultar gairebé divertida. No estem per miracles, en el món d’avui, ni per amors d’aquests tan passats de rosca. No entens que el pobre marit aguanti la situació amb un amor tan fidel, constant i masoquista. És clar que eren uns altres temps, la dama no fa res, més enllà de passejar i comprar floretes i ja se sap que qui no té feina, el gat pentina i que l’ociositat és mare de tots els vicis.

En tot cas, Viure un gran amor té el seu què, lligat a una època determinada, a un blanc i negre evocador, a una època en la qual els amors esclataven de forma sobtada i duraven eternament. Llàstima que el tema de la guerra quedi diluït en el conjunt, no sembla que preocupi en excés ningú, més enllà d’algunes divagacions sobre tristors i desgràcies col·lectives. I això que a la versió antiga podem veure algunes evocadors imatges reals i reials, amb els monarques  anglesos i les princesetes, aplaudits per la multitud.