Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
Todos quieren a Daisy Jones, de l’escriptora nord-americana Taylor Jenkins Reid (Blackie Books amb traducció de Lucía Barahona), és la història del grup masculí de rock and roll The Six (que ningú el busqui perquè forma part de la ficció) que, amb uns inicis lents, acaba assolint de manera meteòrica la fama més absoluta quan la cantant Daisy Jones decideix passar a formar-ne part. Serà a partir d’aleshores quan la banda experimentarà un trajecte ple d’estadis a vessar de seguidors però amb un camí convuls. Primer vindrà el canvi de nom de la formació: Daisy Jones & The Six. La marca femenina al capdavant portarà més d’un maldecap entre els membres del grup original. Però en vindran molts més.
El llibre, dividit en les etapes musicals i gires del grup, és rock and roll en essència i, per això, no hi falten les dosis necessàries de drogues i sexe. L’autora ens presenta la història amb un plantejament arriscat però que funciona a la perfecció: no hi ha veu narrativa perquè, a mode de mosaic d’entrevistes, els personatges expressen els seus pensaments d’una manera natural i fluida. Amazon Video ha anunciat que en prepara una sèrie i, encara que de moment se’n sap molt poca cosa, tot sembla indicar que s’apostarà pel format de fals documental. El que està confirmat és qui produirà la sèrie: ni més ni menys que l’actriu Reese Whiterspoon, com ja va fer amb la premiadíssima Big Little Lies.
Així, amb un aire de crònica periodística, Taylor Jenkins Reid reconstrueix els fets en veu dels protagonistes, que confessen sense manies com va ser la convivència del grup durant aquells esbojarrats anys setanta i deixen al descobert les vicissituds del dia a dia entre tots ells. Evidentment, els punts de vista són diferents i es destapen contradiccions perquè la realitat no és només com la volem veure. En la trama, afloren relacions amistoses sanes i d’altres de pura dependència; relacions amoroses basades en el respecte i d’altres de destrucció mútua. Els vocalistes del grup, el Billy i la Daisy, són uns egòlatres sense escrúpols perquè saben que l’èxit musical és gràcies a ells dos. Els altres membres de la banda i la resta de gent, mentrestant, entomen amb resignació el fet de ser l’ombra d’unes estrelles que brillen amb llum pròpia.
Hi ha moments de la novel·la en què la música salta de les pàgines, com quan presenciem el procés de creació del disc que acabarà trencant el panorama musical. Assistim, gràcies als records de la Daisy i el Billy, a l’experiència íntima i personal de composició. Junts a l’estudi de gravació i allunyats del món real, sorgeixen tensions amb espurnes d’odi però també de passió. És en aquesta intimitat quan, des de l’altre cantó del vidre, podem sentir en Billy, guitarra en mà, i la Daisy taral·lejant una melodia, buscant una lletra que parli d’emocions i d’experiències viscudes, cantant una nota que no acaba d’encaixar i jugant amb les paraules perquè res no falli. «Canta-la amb tanta força, tan alt que no puguis controlar la teva veu. Deixa que se’t trenqui la veu. Perd el control sobre ella», li diu el Billy en ple assaig, perquè sap que a la glòria només s’hi arriba quan no et domina la por.
Llegint el llibre, un es planteja com pot ser que la Daisy Jones pugui arribar a ser tan irremeiablement atraient. I la resposta és ben simple: fa el que li rota en tot moment sense importar-li el que la gent pugui dir ni les conseqüències que se’n puguin derivar. La Camila, la dona del Billy, li diu que «és el que tothom busca». I en part és veritat, tot i que en aquesta aparent frivolitat també s’amaga la lletra petita d’una vida d’excessos i de tenir-ho tot: la baixada als inferns quan el descontrol triomfa. La Daisy Jones és feliç a estones, però sempre és ella mateixa el seu pitjor enemic. Vesteix com vol, canta com vol, pensa com vol. I, mentrestant, els mundans, els lectors que l’observem des de l’altra banda, esperem impacients i embadalits la següent bogeria que li passi pel cap. Perquè, en realitat, és així: tots estimem la Daisy Jones.
