Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Marta Grau (Barcelona, 1976) pertany a la generació que actualment destaca en molts camps de la cultura i que es troba avui en una època de plenitud creativa. Fins ara, segons llegeixo, havia publicat narrativa breu, una novel·la en castellà, a Colòmbia, i havia rebut alguns premis. Aquest llibre és pot considerar, doncs, la seva primera novel·la llarga, en català. Es un llibre molt ben escrit, amarat d’entusiasme i ganes d’explicar moltes coses, algunes de les quals intuïm que deuen tenien elements autobiogràfics.
L’eix del llibre són dues germanes molt diferents i amb vides també diferents, Berta i Tània. Al volt d’aquestes dues noies, a banda de les seves pròpies vides, hi suren les d’altres dones de la seva família. També hi trobem homes però aquests, tot i ser rellevants, no ocupen el mateix lloc en la narració ni tenen la mateixa força. Aquest tipus de novel·la generacional, centrada en les dones, ha produït, en les darreres dècades, molta bona literatura, ja que els contrastos entre la vida del passat i la del present són força universals, sobretot perquè el paper social de la dona ha fet un gir copernicà que estimula la necessitat de deixar constància de com han canviat les coses.
La novel·la desfila per molts escenaris. Fa algun temps semblava que la narrativa havia de ser o rural o urbana però avui els dos mons s’entrellacen i es relacionen més que mai. La globalització ens pot situar en un poble pirinenc o a qualsevol llunyà país del món, les possibilitats de molts joves son infinites i, en ocasions, és la necessitat el que contribueix a fer marxar de casa les noves generacions. De forma inevitable, en la vida dels avis i àvies hi té un gran pes la Guerra Civil i les seves conseqüències i el present no és sempre tan plàcid com caldria, la novel·la incideix així mateix en temes molt actuals, com ara la repressió estatal a partir de la declaració d’independència de 2017.
La gent, diuen, hauria de tenir ales i arrels, i això és el que cerquen les nostres protagonistes, en una mena de retorn, gairebé simbòlic, als orígens. A la novel·la hi ha un excés de temes, és el risc, inevitable, de les obres primerenques, aquesta necessitat de dir-ho tot, a voltes sense massa mesura. Tot plegat no treu qualitat ni interès al llibre però una contenció en l’ambició i una focalització de determinades situacions hauria millorat el conjunt i contribuït a una millor comprensió d’alguns personatges.
Caldrà seguir aquesta escriptora amb atenció. La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents) és una història familiar però és molt més que això. Amb la mort d’una àvia, pràcticament centenària, i amb el retorn als paisatges familiars, potser oblidats, es tanca un cercle en l’interior del qual hi podem trobar molts elements d’interès, que suren de forma una mica irregular en un conjunt evocador i, en molts moments, força poètic.
