Un cafè amb Wagner i Rossini

Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo

Si ara us demanés que citéssiu els qui considereu que són els cinc compositor operístics més importants del segle XIX, segurament dos d’ells serien Gioachino Rossini (1792–1868) i, sens dubte, Richard Wagner (1813-1883), i tots dos pel mateix motiu: perquè van ser dos grans reformistes. Rossini ho va ser per les seves òperes buffes amb els seus famosíssims crescendos i Wagner perquè va donar una nova dimensió a l’òpera i va crear els seus drames musicals com art total a partir de Tristan und Isolde. Avui podem consultar fàcilment cartes i documents que acrediten el que pensaven uns compositors dels altres, les seves opinions i les seves teories i com després d’escoltar l’obra de l’altre la criticaven fins deixar-la esmicolada, però en molt poques ocasions ens ha arribat una conversa transcrita entre dos compositors. En aquest cas, per sort, tenim una excepció d’incalculable valor: la trobada entre Rossini i Wagner a París el 1860, quan l’alemany pretenia estrenar Tannhäuser a l’òpera de París i Rossini es trobava al cim de la seva popularitat després d’haver penjat la ploma operística amb Guillaume Tell el 1829.

Rossini havia fixat la seva residència a París a partir de 1856 per recuperar-se de la seva neurastènia, era un dels personatges més celebrats de la capital de França i les seves reunions, en les quals rebia una gran diversitat de gent, des de polítics fins a músics i aristòcrates, eren molt conegudes. En aquell moment Wagner no era el geni que ara coneixem perquè tot i que s’aproximava als cinquanta anys encara no havia estrenat cap dels seus drames musicals. Aquesta trobada la va propiciar el compositor Edmond Michotte (1831–1914) qui ha arribat als nostres dies no com a músic sinó com l’espectador i autor de La visita de Wagner a Rossini que Antoni Bosch Editor recupera per gaudi de tots els melòmans. Curiosament Michotte no va publicar aquesta conversa fins el 1906, anys després de la mort de tots dos compositors i basant-se en les notes que havia pres el març de 1860 a casa de Rossini.

En aquesta conversa entre tots dos genis, que només va durar mitja hora, es van tractar molts temes. El més eloqüent dels dos és, en tot moment, Rossini, qui brinda una excel·lent hospitalitat i, amb el seu humor que tant el caracteritzava, explica anècdotes per ficar-se Wagner a la butxaca, i aquest, que coneix bé l’obra del de Pesaro, el tracta amb un respecte màxim. Els dos parlen de la musica del futur però també, i de forma molt interessant, repassen la vida i l’obra de compositors anteriors com Gluck, Salieri o Weber i xerren sobre l’evolució de l’òpera fins als seus dies. El llibre s’enriqueix amb una gran secció de notes que cal anar llegint per emplaçar tot el que diuen els dos genis i descobrir diversos detalls que ens faran estimar-los molt més. És un llibre molt recomanable per a qualsevol melòman per gaudir d’un moment que podríem incloure com el 15è moment estel·lar de la humanitat dins dels relats del genial Stefan Zweig.