Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El 1952 sonava Ma P’tite folie, un tema que interpretava Line Renaud. Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), guanyadora de premis com el Formentor 2019, coneixia aquest i altres èxits d’aquella època que va viure amb dotze anys, un temps marcat per un fet que determinaria la seva mentalitat i el seu desenvolupament futurs. El 15 de juny de 1952 el seu pare va intentar assassinar la seva mare. Ella, tot just una nena, ho va presenciar i ho va exposar en aquesta novel·la, La vergüenza, que l’editorial Tusquets ha decidit recuperar dues dècades després, amb traducció de Mercedes Corral i Berta Corral, després de publicar-la el 1999.
Els seus records sobre aquell esdeveniment familiar i la seva relació amb la societat catòlica de l’època formen part d’aquest text autobiogràfic que aprofundeix en les rutines i les roïndats de cada família, els secrets i les misèries de cada llar, que semblen mirar-se amb lucidesa i dolor en la darrera etapa de les nostres vides. A vegades el dolor és, fins i tot, insuportable.
Allò que Ernaux va presenciar amb dotze anys amb prou feines apareix descrit en un fragment d’aquesta obra. La resta és tota una construcció narrativa de l’autora, que aprofita aquell fet per enllaçar-lo amb la moral catòlica en la qual va créixer. Els seus pares treballaven en una botiga de queviures que tenia també una cafeteria. En aquest espai, Ernaux desenvolupa les seves reflexions a partir de la que per a ella és «la primera data concreta» de la seva infància.
A través de la descripció dels fets i dels seus sentiments de nena -i d’adulta quan comença a recordar-, fa que aquest succés sembli anodí o al menys perdi la potència reveladora que en realitat té: un intent d’assassinat presenciat per una nena. La vulnerabilitat dels éssers estimats –a qui podem considerem els nostres únics herois- pot provocar la caiguda de mites i, per tant, un record marcat a foc en la nostra memòria.
Ella evoca l’atmosfera d’aquell moment, fins i tot el temps que feia, però no aconsegueix recordar què va provocar l’espurna d’aquell incendi al seu pare, qui va morir quinze anys després d’allò i qui no va protagonitzar cap episodi semblant abans ni després. Va ser una ràfega, un moment que no estava previst que passés, però va succeir. Entre les mirades al passat, Ernaux exposa diferents escenes i visita passatges desoladors. La França dels anys cinquanta es desdibuixa contra un horitzó on el catolicisme encotillava la societat en general i les dones en particular.
El paper de la dona i les diferències de classe surten a la llum en aquesta obra on se’ns mostra a una mare dominant i a un pare incapaç de pegar-li a la seva filla. Eren uns anys en els quals estaven mal vistos els divorciats, les mares solteres, els comunistes i aquelles dones que quedaven embarassades abans de casar-se. Els homes també eren reprovats, però en menor mesura, és clar. Voler ser solter o buscar la solitud i el silenci no emblava encertat, com tampoc ho era passar massa temps en una casa aliena.
Aquesta era la mentalitat d’una societat acomplexada que buscava la crítica constant en el veí. «Ser com tothom era l’objectiu general» per evitar el què diran. No obstant això, Ernaux es va adonar que aquella disciplina es va trencar quan va ocórrer allò. La vida no era tan recta com la religió deia: hi havia línies tortes. Ernaux teixeix en aquesta obra escrita el 1995 una història personal basada en el silenci d’una tragèdia.
L’autora francesa separa cada paràgraf amb espais en blanc que alleugereixen el pes d’aquesta història sufocant. A vegades és difícil reconèixer-nos en allò que vam ser una vegada i que ens sembla tan llunyà, tan diferent, tan impossible. Ernaux repassa, per exemple, la conjuntura política i social de 1952 i no reconeix res, com si no hagués viscut aquell any.
L’autora descriu la botiga, els espais de casa i de la ciutat on va créixer, atacada pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda després. El ritme lent de l’obra s’explica pels seus records compassats i les descripcions d’espais i anècdotes. La crítica religiosa i social copen aquesta obra en la qual Ernaux es rebel·la. En un llibre que ella tenia quan era adolescent, l’autora d’aquella obra deia en el pròleg: «L’autèntica dona francesa és i continuarà sent una dona amant de la seva llar i del seu país. I, sobretot, una dona que resa.»
Sens dubte, aquell succés va trencar amb l’esquema de família feliç i religiosa que la societat intentava fabricar en el si de cada llar. Per culpa d’allò, Ernaux va entrar «en l’àmbit de la vergonya» i tot es va convertir en motiu de rubor: la classe social a la qual pertanyien, l’actitud dels seus pares i fins i tot el treball que aquests exercien. Quan tot es transforma en vergonya, només queda tapar-se la cara i esperar que els records passin i, amb ells, la nostra pròpia vida.
