Els abismes del ‘chemsex’

Manel Haro / @manelhc

Fa un parell d’anys l’Hospital Clínic va començar a alertar de l’augment del chemsex, la barreja de drogues i sexe, a Barcelona. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i van donar alguns detalls sobre una pràctica molt estesa a Londres que comença a guanyar presència a la capital catalana. En conseqüència, deia el Clínic, el nombre de noves transmissions del virus VIH i d’altres malalties sexuals estava augmentant. Els metges avisaven que calia abordar amb urgència aquesta amenaça sanitària. Uns dies després, els mitjans de comunicació van deixar de parlar sobre el chemsex i actualment aquestes pràctiques han continuat creixent.

Algú podria pensar que fer visible el chemsex pot servir d’esquer per a altres persones i que la seva pràctica augmenti, però no fer-ho fa que qui necessiti ajuda tingui menys eines per aconseguir-la. La barreja de sexe i droga no és exclusiva del món gai, però els indicadors diuen que és entre el col·lectiu LGTBI on més s’ha estès: a vegades, perquè molts joves gais arriben a l’edat adulta amb problemes emocionals, relacionats alguns amb la seva identitat o el sexe i són més vulnerables davant d’aquestes pràctiques.

Aquest canvi d’etapa el fan amb aplicacions de cites, que en alguns casos esdevenen una porta d’entrada a determinades substàncies. És el que exposa un dels protagonistes del documental Chemsex, que van dirigir William Fairman i Max Gogarty el 2015 i que es pot veure a Filmin. Segons ens explica, ell va passar per aquestes addicions: «no hi ha llibres que ensenyin com ser un gai segur en els temps moderns, en vuit converses de Grindr coneixeràs les injeccions, o slamming.»

El problema no són les aplicacions, és clar, sinó la pràctica del chemsex. Hi ha diverses raons per ceure-hi, no només per problemes emocionals, hi ha qui ho fa per diversió. En aquelles notícies de fa dos anys comentaven un fet que el documental mostra molt bé: el cas de persones que busquen que algú els transmeti el virus VIH per no haver de conviure amb la por de la possible transmissió. És a dir, com que ja ho tens, no cal patir més.

El documental, per tant, mostra també que hi ha persones disposades a transmetre el virus. El chemsex implica abismes que van més enllà de consum de drogues o de pràctiques puntuals. Estem parlant pràcticament d’una forma d’entendre la vida. Un altre home del documental diu: «sé el que implica el chemsex, i és el que vull, si em dius que he de viure sense això, em pots aplicar l’eutanàsia.»

Parlem de persones que saben quins són els riscos, que els assumeixen, que tenen present que potser ho perdran tot, en alguns casos fins i tot la vida, però que no poden renunciar a allò que saben que els està fent mal. I així ho expliquen, entre llàgrimes, davant de la càmera. Aquest és un documental impactant que retrata una realitat, un problema que va creixent. Chemsex mostra persones que han necessitat o necessiten ajuda, que tenien i tenen somnis, projectes, il·lusions, però que un dia van prendre una mala decisió i van empendre un camí d’autodestrucció. Calen recursos per evitar-ho.