Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Xulio Ricardo Trigo és un creador d’històries. Ho fa a través de les seves fotografies i a través de les seves novel·les. De fet, confessa que se sent afortunat de poder practicar les dues disciplines i explica que ni l’escriptor pot desvincular-se de la ment del fotògraf ni el fotògraf pot fer-ho de la ment de l’escriptor. Potser per això, un petit detall en una de les seves fotografies reclama l’estímul de la ficció i una escena de la seva darrera novel·la te l’imagines perfectament com una de les seves fotografies: en blanc i negre, amb racons discrets d’un cafè de París on descansa i observa un personatge amb un interior en conflicte. Aquest personatge podria ser l’exiliat republicà que creua la frontera cap a França, que passa per un parell de camps de concentració i que aconsegueix fugir amb un company malferit a algun racó de la capital on poder gaudir d’una oportunitat. O podria ser la noia que treballa en aquest cafè, propietat del seu pare, enamorada d’aquell exiliat misteriós mentre al local es prepara, discretament, un acte de resistència contra els invasors alemanys.
Dues són les històries que creuen La noia de la Resistència (Columna). En la primera, ens torbem al París ocupat de 1944 i en l’altra a la Catalunya de 1990. La protagonista d’aquesta història és la filla de la protagonista de la primera. Meritxell és una escriptora que davant una malaltia terminal decideix saber alguna cosa més sobre el seu pare, a qui no va conèixer, entre altres raons, pel silenci amb el qual la mare, l’Anne-Marie, va preferir oblidar-lo. I és així, com Meritxell comença una recerca sobre el seu passat, els seus orígens, que ens portaran a saber quina era la relació entre aquella cambrera del cafè de París aquell any 1944 i l’exiliat republicà que va arribar a l’Hôtel du Nord amb l’esperança que algú l’ajudés sense fer gaires preguntes.
La seva novel·la es divideix en dues històries, una que passa al París ocupat del 1944 i una altra que passa a Catalunya el 1990.
Sí, podem dir que la història que ho articula tot és la dels anys 90, amb aquesta dona i escriptora que davant una malaltia terminal decideix investigar sobre els seus orígens. Hi ha un fil solt que mai no ha esbrinat: el destí del seu pare, desaparegut després de lluitar contra Franco i, més tard, de formar part de la Resistència francesa. L’altra història, la del 1944, és el passat de la protagonista o, més ben dit, de la seva família. L’època que va entre els anys 40 i 70 del segle XX m’interessa especialment, potser perquè conté el germen de qui soc ara, i ha estat la més dolça d’escriure -malgrat la duresa de les situacions-, però també els anys 90, els de la meva joventut, amb l’amistat que m’unia a la Montserrat Roig pel mig, suposava tot un repte.
Parli’m d’aquesta amistat amb Montserrat Roig, a qui dedica la novel·la.
Fa molts anys, a finals de la dècada dels 80, vaig tenir la sort de fer amistat amb la Montserrat Roig. Una amistat efímera perquè ella va morir poc temps després. Havia llegit les seves novel·les, però no pas la seva obra assagística i de recerca, que és magnífica. Ella mateixa em va animar a llegir Els catalans als camps nazis i em vaig quedar sorprès per la magnitud i l’interès de l’empresa. Com que una part de la meva família també va patir represàlies en la postguerra, el tema em tocava de molt a prop i el vaig dur amb mi durant els anys següents.
De la primera història, un dels personatges clau és un republicà català que fuig del camp de concentració de Vernet. Li demanaré, primer de tot, si creu que la nostra memòria històrica ha pogut explicar prou bé les enormes dificultats amb les quals es van trobar els exiliats en arribar a França, almenys en comparació amb com s’ha explicat el patiment dels que es van quedar.
Crec que vivim una època d’oblits i que molta gent ha passat pàgina d’aquests episodis tot i la seva importància històrica. Hi ha algunes novel·les estimables sobre el tema, com ara K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, però en general s’ha deixat de banda i, segons crec, s’han perdut bones oportunitats d’escriure ficcions que ens haurien d’interessar com a hereus d’aquell món.
Si li demano amb quin personatge s’ha sentit més proper, si amb la Meritxell, que protagonitza la història de 1990, o amb l’Anne Marie, que protagonitza la que ens remunta a la Segona Guerra Mundial, em dirà que és impossible decidir-se?
Potser sí, però la veritat és que, malgrat ser mare i filla, són dos personatges diferents, molt influïts per l’època que els va tocar viure. L’Anne-Marie per la fi de la Segona Guerra Mundial i la Meritxell per aquell potser enganyós entusiasme col·lectiu dels anys 80. Al final, però, hi ha un tret comú a totes dues: el desig de saber, la necessitat de tancar el cercle. I és que la soledat també es cura amb informació, amb coneixement. Podem dir també que els lectors i lectores es posicionen amb certa fermesa de part de l’una o de l’altra. No acostumen a dubtar sobre quina és la seva favorita.
La Meritxell és una dona a la recerca del seu passat que té algunes necessitats afectives. Encara que siguin personatges diferents, trobo que el seus caràcters són molt semblants.
No deixen de ser mare i filla. Totes dues carreguen amb el pes d’una desaparició. Les dues ho gestionen de manera diferent, però el detonant de la novel·la és, segons crec, que sempre hi ha un moment en què s’ha de mirar al passat i intentar descobrir allò que ens ha condicionat. Crec que en el fons són dues dones molt valentes.
Vostè parla del París ocupat, però pràcticament l’acció d’aquesta història no surt d’un hotel i d’un cafè.
Sí, és una característica de les meves darreres novel·les. Els grans escenaris queden al rerefons de la història i em centro, sobretot, en espais on pugui bategar la vida de la gent del carrer, dels protagonistes que van passar els esdeveniments a peu d’obra. En el cas de La noia de la Resistència, sens dubte influït pels grans directors del cinema francès dels anys 40 i 50, volia reflectir l’ambient de barri, centrant-me en Le Marais, i fer un acostament al que era la vida d’aleshores. Molts dels membres de la Resistència eren gent que s’ho jugava tot a una sola carta. Però, en resum, darrerament m’interessa molt l’anàlisi dels espais tancats i com influeixen en la vida que es desenvolupa al seu interior. Els cafès són un espai impagable d’aquesta possible visió.
Ara li faré una pregunta que em va sorgir llegint la novel·la. El pes històric i gairebé diria mític que tenen els cafès de París en la cultura popular i la memòria col·lectiva és equiparable a altres ciutats d’Europa?
Qui podria respondre de manera encertada aquesta pregunta seria Antoni Martí Monterde, qui ha estudiat el tema a bastament en el seu llibre Poética del café. Dit això, París sempre és el referent, però hi ha tota una cultura del cafè europeu que passa també per Viena, Londres, Sant Petersburg, Dublín… Crec que és possible una Història de la Cultura a través dels cafès del nostre continent. Sí que podria ser equiparable, doncs.
Aquest recurs d’un espai tancat com és un hotel i un cafè de París té l’avantatge de què formen part d’una mena d’imaginari col·lectiu?
Resulta evident en literatura el paper que juga l’imaginari col·lectiu. Si has vist una fotografia del cafè Tortoni de Buenos Aires, és molt possible que en llegir aquesta paraula sigui el primer que recordis. Igualment que el meu Hôtel du Nord, a la novel·la, té molt d’aquell hotel mític de la pel·lícula del mateix nom, Hôtel du Nord, de Marcel Carné, i potser no se t’oblidarà mai el seu ambient. Les novel·les neixen de la memòria acumulada, d’imaginaris apresos o transmesos per la nostra experiència vital.
Precisament pensava que un autor que no és de París però té tan clar que ha de situar part de la seva novel·la en un cafè de la ciutat, a la força ha de ser un enamorat d’aquests cafès i això em feia pensar que el seu imaginari sobre aquests espais havia d’haver estat molt nodrit de lectura i pel·lícules. Em sembla que m’ha resolt el dubte…
Podria seguir estirant del fil. Potser la novel·la també té molt del cafè Capitol, de Betanzos, on anava sempre amb el meu avi quan era un nen, o de cafès de Santiago de Compostela, alguns magnífics. Recordo un viatge mític al nord de Portugal quan ens vam dedicar, sobretot, a visitar cafès, a Oporto, a Braga… Dels hotels, m’he estimat molt sempre aquells en desús, en decadència. Hi ha molts a França, i també a Catalunya, absolutament increïbles. Com no recordar, d’altra banda, la pensió de Nada, de Carmen Laforet, o les de moltes novel·les de Baroja? O aquella fotografia de Xavier Miserachs, l’home llegint al balcó de la pensió La Favorita. L’important, però, és que l’escriptor sigui capaç de connectar amb aquells cafès que els lectors i lectores tinguin al seu imaginari personal.
Vostè no escriu si no visita el lloc sobre el qual vol escriure. Quan visita un lloc per documentar-se, ho fa per informar-se o per sentir?
Entenc la pregunta. Et diria que la informació general no és tan difícil de trobar avui en dia a biblioteques o a internet, però un escriptor necessita amarar-se dels ambients, els actuals, o dels que podrien haver estat en una altra època. Per a mi no hi ha res com situar-se als llocs i començar a imaginar com serien les vides dels meus personatges, els carrers que trepitjarien, les botigues, les sensacions que tindrien davant una posta de sol vista des d’aquell indret precís. Sempre m’hi presento amb la meva càmera fotogràfica i m’ajuda molt a aïllar la informació o l’ambient que faré servir més tard.
Llavors, segur que va visitar Argelers o Vernet…
Sí, és clar, tot i que em vaig centrar més en Vernet d’Arieja. Hi ha un memorial en aquest camp que fa molt de goig pel seu plantejament en contra de l’oblit. Amb detalls absolutament colpidors, com ara el petit museu de la vila de Vernet, els petits baixos d’una casa antiga on ha quedat molt de material exposat -fotografies, cartes, dibuixos, llibres. Per accedir-hi, has de demanar la clau i te la donen sense cap problema amb el prec que la tornis quan acabis. Un museu d’una altra època. També sorprèn el petit cementiri o el fet que l’estació quedava dins el camp i des d’allí partien els trens cap als camps de concentració alemanys. Fins i tot es pot veure un vagó de l’època museïtzat.
Vostè també és fotògraf. Imagini una foto que defineixi el periple vital de l’Anne-Marie i una per al de la Meritxell.
Crec que per a l’Anne-Marie seria un llarg camí de muntanya on al lluny es veu un home, no molt més d’una ombra, que camina apressat. Per a la Meritxell, potser un despatx d’escriptora, ple de records i documents on capbussar-se i trobar la seva memòria…
La fotografia només capta la realitat o també crea ficcions?
La fotografia capta una realitat il·lusòria, tamisada pel fotògraf, i la congela. En cap cas és la realitat, només juga a ser-ho. Però potser ens dona ficcions que són com un bàlsam necessari.
Llavors, quan escriu, també té activada la ment del fotògraf i viceversa?
Sens dubte. No crec que es puguin dissociar. De fet fa molt que penso en els creadors de qualsevol tipus com generadors d’idees que, després, segons les arts que dominen, vehiculen les seves idees en una direcció o en una altra. Sé que tinc molta sort de tenir aquestes dues disciplines, l’escriptura, la fotografia, al meu abast. I és a través d’elles que intento expressar-me. Quan escric sempre tinc molt present la imatge del que està passant, com es veuria en una fotografia. Davant d’una imatge que m’atrau sempre intento traslladar aquella sensació a paraules.
