‘Transbord’ d’una vida assignada a una vida sentida

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Transbord, l’obra del mallorquí Sebastià Portell, fa parada al teatre Akadèmia de Barcelona per fer-nos reflexionar sobre les dificultats de sentir i construir la pròpia identitat en una societat acostumada a classificar la realitat en etiquetes que sovint ofereixen un encaix insuficient a les persones que en formen part. El protagonista és un jove transsexual, Pol (Marc Joy), qui ha de parlar amb una psiquiatra (Assun Planas) per poder avançar en el seu camí per ser reconegut com a home. Però especialista i pacient no semblen parlar el mateix idioma. De fet, ell no es reconeix com a pacient, ho és només en el llenguatge de la psiquiatra, qui necessita diagnosticar-lo amb disfòria de gènere per tirar endavant un procés que permetrà que les institucions li reconeguin el que ell demana. El Pol va néixer dona, però se sent home, no vol operar-se, senzillament vol que la societat li permeti ser qui ell sent que és. Però la psiquiatra es mostra inflexible, ella, al cap i a la fi, és una peça més d’un engranatge que encara grinyola per a molta gent.

Entre els dos van apareixent diversos temes que porten al Pol a parlar d’episodis del seu passat: vivències a l’escola, amb els seus pares i amb les seves parelles. El Pol defuig el discurs del victimisme, tot i que ha patit el rebuig a casa i a classe amb els seus companys quan era petit. Ell no demana que la societat li solucioni cap trauma ni tampoc pretén canviar la societat, senzillament reclama el seu dret a ser qui és, sense haver de passar per uns tràmits que el puguin desviar d’aquest camí. En aquesta insistència de la psiquiatra per intentar trobar en el passat del Pol raons que expliquin les seves necessitats actuals, l’espectador veu com es retraten les persones que han format part de la vida del protagonista i és d’aquesta manera com l’obra ens ensenya que segurament el Pol és la persona que menys teràpia necessita. La seva mare i el seu pare, per exemple, no van ser capaços de tenir una vida feliç, tot i encaixar -justament- en els estàndards que estan deixant fora el Pol. Fins i tot la psiquiatra sembla tenir els seus llasts, i no només els té, sinó que els amaga amb massa determinació.

Aquesta obra de Sebastià Portell, dirigida per Miquel Gorriz, ens fa reflexionar, en definitiva, sobre el dret a ser un mateix i les dificultats que a vegades es troben les persones per aconseguir-ho. Quan parlem de conflictes d’identitat i de gènere, sovint ho focalitzem en homes i dones que han patit o pateixen traumes, que mantenen complicats conflictes interns, i això fa que perdem la perspectiva global de la qüestió: moltes vegades el conflicte no està dintre d’aquestes persones, sinó al seu voltant. Tractar d’entendre la normalitat des de l’anomalia, heus aquí el problema. Transbord és una obra curta, uns seixanta minuts, amb dos bons actors a escena. Especialment engrescadora resulta la versatilitat que demostra Assun Planas, qui es posa en la pell de tres personatges, la transició dels quals és un dels encerts d’aquesta obra. Personalment, trobo alguns missatges massa explícits, fins i tot s’interpel·la directament al públic perquè pensi sobre determinats aspectes. En general, trobo que l’espectador hauria de tenir més marge per treure les seves pròpies conclusions. És innegable, però, el valor d’una proposta que realment convida a la reflexió. És important tenir espais on debatre sobre qüestions que ens afecten com a societat, i és estimulant que ho puguem fer a través de la cultura i amb obres desacomplexades i honestes com és aquest Transbord.