Sebastià Portell: «No som les persones estats mentals d’altres persones?»

A ‘Ariel i els cossos’, l’autor mallorquí planteja una reflexió sobre la vulnerabilitat, la interdependència, el fet d'estimar i el gènere

Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) va publicar el seu primer llibre amb dinou anys, l’obra de teatre La mort de na Margalida (Lleonard Muntaner Editor), versió dramàtica d’una cançó popular mallorquina. Dintre d’aquest gènere és també autor d’Un torrent que era la mar (Pont del Petroli), que presenta els monòlegs de quatre dones marcades tristament pels homes de les seves vides, de L’endemà de Fedra (AdiA Edicions), text que vol anar més enllà del mite de Fedra, i Transbord (Lleonard Muntaner), on el protagonista s’oposa aferrissadament a la patologització de les persones trans. En narrativa és autor del conte CONY (Cal Oblidar Nova York), inclòs en el llibre La recerca del flamenc (LaBreu), de Maracaibo (AdiA Edicions), recull de relats que l’exploren l’univers femení, i d’El dia que va morir David Bowie (LaBreu), novel·la protagonitzada per un jove homosexual entregat a les passions i als desitjos de manera temerària, al qual cosa el porta per un camí d’autodestrucció. Ha publicat el llibre d’entrevistes Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor), dedicat a l’escriptora de Santanyí i Amors sense casa (Angle Editorial), una antologia LGTBQ de poesia catalana. A Ariel i els cossos, l’autor mallorquí planteja una reflexió sobre el gènere, la vulnerabilitat de l’ésser humà, la interdependència entre persones i l’exposició a la qual ens sotmetem quan estimem. Tot això gràcies a Ariel, un personatge misteriós, mancat de gènere,  que es mou entre ambigüitats, cosa que porta al neguit existencial a les dues persones amb qui estableix relació, incapaces aquestes de demostrar al seu entorn qui és Ariel.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Ariel i els cossos parteix d’una inquietud personal?

Fa tres anys vaig viure una ruptura amorosa que em va deixar coses per dir a l’altra persona, perquè vam tallar la relació en sec. Necessitava treure aquelles paraules encara que no arribessin al seu destinatari i, de fet, les he convertides en part de la novel·la, són les cartes no enviades que Ariel escriu en moments de recerca de la persona que tant estima però que sap que mai llegirà. A mesura que anava escrivint aquestes cartes, em vaig adonar que el destinatari ja no era aquella persona amb qui jo havia tingut una relació, sinó que era un personatge, i que qui les escrivia ja no era jo, sinó Ariel. O un altre jo que es deia Ariel. Llavors vaig començar a fer moltes preguntes a aquest protagonista. Així van sortir els altres personatges de la segona part de la novel·la, com David, parella d’Ariel, o Sara, exparella del David. Vaig veure que Ariel tenia una naturalesa bífida, diversa, i que reclamava una altra vivència, que és la que el lector troba en la primera part.

La d’Ariel és una vivència diversa que és explicada a través d’una estructura narrativa que mostra aquesta diversitat i alhora contraposició. Ho podem dir així?

Diguem que jo volia que hi hagués una confrontació i les confrontacions són més fortes si es produeixen entre entitats diferents. Per tant, necessitava que hi hagués un xoc entre dues parts molt diferenciades, perquè això fa que aquesta tensió pugi. En la primera part, Ariel és un personatge que es va dibuixant dintre d’una certa coherència, encara que sempre està envoltat de misteri. De sobte, en la segona part, Ariel és algú totalment diferent, però alhora pot ser que sigui el mateix personatge. M’interessava plantejar una mena de díptic d’identitats i experiències per plantejar el que per a mi és una de les grans preguntes del llibre: ¿fins a quin punt existim si no és en confrontació als altres? És a dir, Ariel ha existit durant tota aquesta història? O només ha existit per a una persona? Si Ariel no es relaciona amb ningú, podem dir que existeix?

Ariel és un personatge sense un gènere determinat. La novel·la té com a eix la qüestió del gènere?

S’han fet lectures diverses de la novel·la, però la majoria han estat centrades en clau de gènere. La novel·la l’admet, aquesta lectura, perquè certament és un dels eixos. El gènere d’Ariel és una incògnita que bascula entre la identitat home i la identitat dona, i ho fa pels cossos que l’envolten i que tenen molt clar quin és el seu gènere. Per tant, ells necessiten que Ariel també es pronunciï en aquest sentit. Ara bé, també hi ha hagut lectors amb una mirada molt afinada que han sabut veure aspectes que per a mi són més essencials, com la qüestió de la vulnerabilitat, la interdependència entre persones, la intempèrie en la qual ens deixa el fet d’estimar, amb la consegüent exposició a què ens puguin fer mal. Ariel és un llibre ple de perforacions i dilatacions físiques, de ferides, de cicatrius, d’òrgans i d’absència d’òrgans. Això va molt més enllà del gènere home-dona, ens parla de la nostra existència com a entitats independents en el món.

El referent d’Ariel i els cossos és l’Orlando de Virginia Woolf?

Sí,  Woolf qüestionava el discurs de la veritat en un moment en el qual ningú s’atrevia a fer-ho. Es donava per fet que les persones existien, que tenien un gènere i que vivien des d’un punt de la història fins a un altre punt de la història. En aquest context ella proposa un personatge que va basculant el seu gènere, que viu tres-cents anys i que viatja per tot el continent europeu i part d’Àsia. Aquesta atemporalitat i les diverses vides i identitats que pot tenir una persona m’interessaven molt. Si tenim en compte les investigacions que s’han fet amb relació als estudis de gènere, resulta que podem anar una mica més enllà del que plantejava Woolf. Avui sabem que Virginia tenia raó, que no hi ha una veritat absoluta, sinó un  sistema discursiu de generació de veritats i un sistema de legitimació que podem fer nostre o no.

En la novel·la hi ha diversos materials, com cartes, escrits personals, esborranys de novel·la… Aquesta tècnica del collage ja l’utilitzaves a El dia que va morir David Bowie.  

Sí, la tècnica pot ser similar, però en els dos llibres tenen un caràcter i una significació molt diferent. A El dia que va morir David Bowie, el collage serveix per crear un cert desordre, el protagonista té una vida desendreçada, caòtica, que no es pot abastar des d’un sol discurs. En el cas d’Ariel i els cossos, no hi ha un desordre, sinó un personatge que fuig constantment. Escriure és definir, explicar una història, però Ariel és una història que es vol desescriure. Quan vaig tenir la novel·la acabada, em vaig adonar que la vaig escriure des de l’absència d’Ariel, com si fos la línia que envolten els cadàvers quan han estat trobats. El lector no trobarà el cos, sinó les empremtes d’aquest cos, i aquestes es mostren en espais i maneres molt diferents, perquè aquest cos ha estat impactat per vivències molt diverses.

Per això aquest títol, Ariel i els cossos?

Per la confrontació. Per una banda està Ariel i, per l’altra, els cossos dels altres personatges, els que envolten a Ariel, que tenen molta consciència de tenir un cos, mentre que Ariel en cap moment confirma que el tingui. En un moment de la novel·la, Eugeni diu que Ariel i aire són dues paraules que s’assemblen massa. Eugeni lluita en la primera part per demostrar que Ariel ha existit de veritat, que han estat parella, que han conviscut i que és un home. Però en la segona part, David, un altre personatge, es dedica a parlar a la Sara sobre la relació que té amb Ariel, però ningú sembla haver conegut Ariel a banda del David. Ariel és, doncs, un estat mental? No som les persones estats mentals d’altres persones?

Llavors tots ens hem enamorat d’Ariel en la nostra vida, o almenys l’hem buscat…

Totes les relacions que podem tenir amb altres persones s’assemblen a les que té Ariel. I la nostra manera de viure les relacions és la d’Ariel. En aquest sentit, per a mi va ser molt important llegir Fragments d’un discurs amorós de Roland Barthes. El pensador francès explica que l’amor no existeix, sinó que és un discurs entre diverses entitats, un diàleg entre persones. L’amor, doncs, és possible quan el diàleg entre dues persones coincideix. Llavors es crea el miratge de què aquesta relació ha existit, i aquesta relació acaba quan en el discurs hi ha divergències. Hi ha qui necessita creure que aquestes relacions existeixen, que dues persones han viscut una mateixa cosa, mentre que d’altres no hi creuen en això. Tot, en qualsevol cas, és temporal.

La novel·la, doncs, pretén fer una reivindicació d’allò mental per sobre d’allò físic?

No, diria més aviat que la novel·la és una confrontació entre el món físic i palpable i el món mental. És a dir, no és una novel·la sobre intangibles, sinó sobre la impossibilitat de viure en allò intangible, perquè tot ha estat basat en actes físics, en allò demostrable, documentable, certificable. Però la tesi de la novel·la no és dir que no es pot viure d’una manera física, sinó plantejar si hi ha altres maneres de concebre-ho. Per exemple, l’amor de la teva vida pot ser una història d’una nit? Pot ser que la persona amb qui passes mitja vida sigui la que et faci més mal? Pot ser que la relació que t’hagi fet estimar de la manera més intensa només l’hagis viscut tu sol? Tot això és possible, i la manera com hem construït les relacions socials ens impedeix apreciar aquests matisos.

Això és pot entendre com una crítica a les relacions que es fonamenten en allò físic?

El llibre no vol ser moralista. Adoptar aquesta tesi seria rebutjar la sensualitat, el plaer, una manera com tantes altres de viure en comunitat, com és el desig entre uns i altres. Ara bé, reconec que Ariel viu una frustració forta respecte a aquests temes, perquè té un impediment constant de tenir relacions sexuals amb altres personatges. En la segona part sí que té sexe amb el David, però moltes persones considerarien que allò no és una relació convencional, perquè no hi ha penetració. Però, insisteixo, que Ariel tingui aquesta frustració, no implica que la novel·la sigui una crítica a les relacions físiques.

La novel·la juga amb les ambigüitats i amb les diverses lectures que es poden fer d’aquesta història. Quina seria la capa que no s’hauria de perdre el lector?

Que Ariel no demana que l’entenguin, sinó que l’estimin.

Amb Ariel i els cossos tanques un cicle?

Sí, sento que s’esgota una via d’exploració que vaig començar amb Maracaibo, i que he continuat amb Transbord, El dia que va morir David Bowie i Ariel i els cossos. Aquesta via era la preocupació per les qüestions de gènere i sexualitat abordades des de perspectives molt diverses. Sento que ara necessito dir altres coses i que no he d’afegir res al que ja he escrit. És a dir, El dia que va morir David Bowie era una història molt absoluta, sense matisos, i aquests matisos estaven pendents, però han quedat resolts amb Ariel i els cossos, així que ja estic tranquil. Ara treballo en un text que també toca una qüestió marginal, excèntrica, allunyada del centre, però per altres motius. Parlo sobre l’èxit i el fracàs artístic dintre d’una societat.

Que s’etiqueti la teva obra com a literatura gai és limitant?

A mi no em molesta l’etiqueta, perquè no és cap mentida. Jo faig literatura sensible a la sexualitat i a les identitats de gènere no hegemòniques. Ara bé, referir-se a la meva obra com a literatura gai únicament és molt reduccionista, em semblaria una barrabassada com dir que Mercè Rodoreda només és literatura per a dones o que Manuel de Pedrolo només és autor de gènere fantàstic. Sense negar el contingut de la meva obra, també he de dir que hi ha una preocupació formal, un interès per la vida als marges, per la dissidència en molts sentits, una reflexió sobre el canvi de maneres de viure. Mentre hi hagi lectors que puguin fer aquestes lectures, jo podré seguir escrivint.

És més fàcil escriure des de l’angoixa que des de la felicitat?

No és que sigui més fàcil, sinó que, almenys en el meu cas, escriure des de la felicitat és impossible. Escric perquè hi ha coses que no entenc, perquè hi ha coses que m’inquieten, perquè hi ha qüestions que vull tractar perquè així comparteixo un missatge amb algú que hi ha a l’altra banda i amb qui s’estableix un grau de corresponsabilitat molt important. Crec que, en general, els lectors dels meus llibres no són acrítics, sinó que arriben amb molta consciència del que es trobaran. Em fa feliç pensar que un llibre meu pot obrir ulls, pot ajudar a viure d’una altra manera o a plantejar-se noves idees. Aquest és el sentit d’escriure per a mi.

A nivell de llenguatge, hi ha un canvi respecte a l’anterior novel·la. A El dia que va morir David Bowie el llenguatge era més directe, despullat, i a Ariel i els cossos l’estil és més líric.    

Amb el temps m’he adonat que El dia que va morir David Bowie era el cos i Ariel i els cossos és l’ànima. El cos parla de percepcions directes, dels sentits, mentre que l’ànima parla del llenguatge de la metàfora. Reconec que algunes de les imatges que proposa aquesta novel·la són difícils d’entendre en una primera lectura, fins i tot en una segona o en una tercera, perquè a vegades no apareixen per ser compreses, sinó per crear un clima de suggestió que transmet aquest esperit aeri d’Ariel. Hi ha una profunda intenció lírica, una persecució de la bellesa i una voluntat de ser fidel al caràcter d’Ariel, que és metafòric, lateral.

Llavors El dia que va morir David Bowie i Ariel i els cossos són novel·les germanes…

Sí, absolutament. Són molt diferents, però analitzades en profunditat, les novel·les són dues cares d’una mateixa vivència, que és el fet de ser diferent o de viure des de la marca, des de la diferència, en un món que persegueix l’anul·lació de la subjectivitat.

Darrerament hi ha un viu debat sobre el futur de la literatura catalana, un debat que tot i que sempre ha existit, ara s’ha revifat perquè alguns premis literaris, de poesia i de narrativa, han quedat deserts. Com a jove autor, com veus aquest debat?

La poesia catalana viu un moment d’esgotament formal i temàtic. Les anomenades poètiques del cos han arribat a un punt de no retorn, ja no hi ha gaire més a dir. Sí que hi ha noves vies d’exploració, però tot just comencen. Hi ha un rebrot del neonoucentisme en la poesia que persegueix el ruralisme i el formalisme per damunt de totes les coses, però això no és cap innovació, sempre ha existit. La poesia catalana està en un moment de crisi, però la poesia és crisi en si mateixa.

I sobre la narrativa?

En el cas de la narrativa catalana, a mi no m’interessa la comercial o la que es limita a explicar una història. Crec que hi ha un abús de l’autoficció i de la literatura decimonònica, però hi ha feliços casos d’innovació, com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, tan ben escrita i on batega tanta tradició catalana, o en Zona zero, de Núria Busquet, que és un exemple d’una novel·la que explica una història però que també és un exercici metaliterari preciós. Hi ha molta esperança en la nostra literatura, molt de camí per recórrer.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLGTBILLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES