Tantes maneres de ser, tantes maneres de viure

Salvador Rich. Barcelona / @vadorich

Que fàcil és llegir l’Eva Baltasar i, alhora, que colpidor! A més d’una prosa tan rica i evocadora com només la pot oferir una poeta, ens posa al davant d’uns personatges que ens representen. Tots tenim o voldríem tenir alguna cosa de la protagonista de Boulder (Club Editor/Literatura Random House), i també la teníem de la protagonista de Permagel, aquella dona que defugia conscientment tot el que la societat d’avui dia ens imposa. Tant hi fa si no som dona, o si no som LGTBI, si no hem estat mai a Islàndia o si no hem tingut fills.

Val a dir que l’autora ho tenia difícil. Quan s’ha donat la campanada amb una primera novel.la com ho va fer Permagel, les expectatives en vers la següent són molt altes, i més si ja és sabut que entre elles hi ha un lligam, un fil narratiu comú. Les comparacions són odioses, la crítica, roent, i la por que la nova novel.la s’assembli massa a l’anterior segur que li ha ballat pel cap més d’una vegada a l’Eva mentre escrivia Boulder. Però tot plegat ha estat injustificat. Tenen en comú un personatge femení fort, de conviccions fermes que les fan, tant a l’una com a l’altra, viure al marge de les convencions socials o, si més no, pretendre-ho. Ara bé, com totes dues ho manifesten i ho expressen, i com es desenvolupa l’argument, fan ben diferent una novel·la de l’altra.

Boulder són les roques solitàries. Les que s’han deixat portar per l’aigua o el vent, o qui sap què, lluny de les altres que són com elles. I tal qual és la protagonista, una dona que viu de la solitud en un entorn perfecte, a la cuina d’un buc, i que en una antítesis perfecte d’aquell holandès errant que buscava arrossegar les noies mar endins, es deixa engabiar a terra ferma per una dona i aquesta és la seva maledicció. Dins la gàbia, la situació canvia, l’amor canvia, la provisionalitat en què vivia es perd. Tot es planifica i la protagonista, que cerca petits escapaments que no l’arriben a satisfer (l’alcohol amb Ràgnar, el sexe furtiu amb d’altres dones) s’adona que ja no és ella.

Llegint Boulder m’he sentit submergit en una mena de conte de fades alternatiu. Una princesa valenta, una situació opressora, la recerca de la llibertat i de la identitat pròpies… Una mena de lectura inversa d’aquelles històries que ens explicaven –i encara ens expliquen- de petits on l’amor ho és tot, el camí, el destí i el triomf, perquè tot ho justifica. L’amor ens fa acceptar allò que va contra les nostres conviccions, com ara l’arribada d’aquesta filla que sent aliena, però de la qual n’assumeix la seva responsabilitat i no en qüestiona el vincle, no diu mai «no la vull perquè no és meva» malgrat el previsible final que això trindrà. Això si: a la seva manera, perquè tots tenim una manera de fer i entendre la vida.

Això és el que ens explica l’Eva Baltasar: ho feia a Permagel i ho farà segurament a Mamut, la cloenda de la trilogia. Que hi ha tantes maneres, com persones, de ser, de viure i d’estimar, més enllà de la qual l’entorn, la família la societat i fins i tot la biologia ens imposa. I totes són acceptables si ens acceptem a nosaltres mateixos tal com som. Per fer-ho cal una bona dosi de valentia, i també per fer-ho palès, per explicar-ho, i això fa que tant Boulder com Permagel siguin llibres valents, i no hi ha gaire literatura valenta avui en dia.