Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No havia vist fins ara La trinchera infinita, la pel·lícula dirigida per Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga; era una assignatura pendent que s’ha resolt després que l’Acadèmia de Cinema la seleccionés per representar Espanya als Oscar. El protagonista és Higinio (Antonio de la Torre), un republicà lluitador i compromès que veu com la victòria del franquisme l’obliga a amagar-se per salvar la vida. Les notícies que li van arribant és que els seus companys han estat afusellats. Ell no sap quant de temps s’haurà d’amagar, primer ho fa en un forat a casa seva, però després demana al seu pare que aixequi un mur al saló de la casa familiar per tal de deixar una estreta cambra al darrere on ell viurà a l’espera que els aliats guanyin la Segona Guerra Mundial, amb la qual cosa suposa que cauran tots els dictadors d’Europa, incloent-hi Franco. Però el temps passa i res no sembla canviar.
Així doncs, La trinchera infinita mostra la vida d’un home que es passa pràcticament tot el franquisme amagat en un espai molt petit i tement que en qualsevol moment el puguin descobrir. De fet, la pel·lícula és força angoixant perquè cada vegada que la seva esposa (Belén Cuesta) o el seu fill (Emilio Palacios) porten algú a casa, sembla que algun detall o qualsevol soroll delatarà el seu amagatall, molt especialment quan entra un veí del poble, Gonzalo (Vicente Vergara), l’home que va delatar Higinio quan van arribar els nacionals. Gonzalo acusa el protagonista d’haver fet que els republicans matessin el seu germà, així que, anys després, encara té ganes de venjança i no pensa descansar davant les seves sospites que el seu enemic s’amaga al poble. El personatge de Gonzalo és molt interessant, perquè mostra com moltes persones encara van viure tot el franquisme com si la guerra no s’hagués acabat mai i, per tant, van mantenir viva la necessitat de cacera dels seus enemics.
Encara que el protagonista sigui Antonio de la Torre, en la pel·lícula hi ha un altre personatge molt rellevant, és el de l’esposa d’Higinio, interpretat per una brillant Belén Cuesta, qui va guanyar el Goya a la millor actriu per aquest paper. La seva és una feina absolutament extraordinària fent d’una dona que ha de tirar endavant tota sola, cuidant d’un marit amagat que no vol que el deixi sol a la casa per si el descobreixen i d’un fill que ha de construir la seva infància i adolescència sobre mentides. Ella no té gaire més llibertat que el seu espòs: és una dona en una època d’homes, ha de suportar els abusos d’un guàrdia civil capritxós i renunciar a qualsevol somni esperant que els temps millorin algun dia. De fet, en diversos moments de la pel·lícula es pot veure la seva desesperació. Ella també està, d’alguna manera, entre dues parets.
M’ha semblat molt interessant també una pregunta que sobrevola tota la pel·lícula: què passaria si l’Higinio decidís, per exemple quan arriben els anys seixanta, sortir de casa i passejar pel poble com si res? I sobre aquesta pregunta, d’altres: què farien els seus veïns? La Guàrdia Civil el detindria? La por que sent el protagonista és sempre fonamentada o també hi ha un punt de covardia? La trinchera infinita -disponible a Netflix- és una pel·lícula que et fa sentir la tensió i et posa nerviós, mostra molt bé el retrat d’una època que feia que molta gent visqués amagada, d’una forma o altra. Una bona història, en definitiva, amb un desenllaç molt ben pensat. Potser el maquillatge que fa envellir Antonio de la Torre es veu massa artificial, en els altres personatges tot és força més natural, però per la resta, una interessantíssima pel·lícula.
