Arthur Conan Doyle i les fake news abans de les fake news

El 1917, les cosines Elsie Wright, de 16 anys, i Frances Griffiths, de 9, asseguraven haver vist fades al jardí de casa, a la localitat anglesa de Cottingley. Van agafar la càmera fotogràfica del pare d’una d’elles per immortalitzar les criatures fantàstiques. Quan el senyor Wright va revelar les fotografies, va veure que es tractava d’un reportatge de les dues noies a l’aire lliure i amb fades al voltant. No en va donar gaire importància i va decidir prohibir que tornessin a fer servir la càmera. Les imatges es van mantenir en secret durant anys fins que la senyora Wright, que en defensava l’autenticitat, va treure-les a la llum. Finalment, van arribar a mans de Sir Arthur Conan Doyle. El creador de Sherlock Holmes va ser un gran seguidor de l’espiritisme i de les arts ocultes. Segurament, la mort prematura del fill va despertar-li un gran interès cap al món paranormal. Desitjava trobar la manera de comunicar-se amb ell.

En aquell temps, Doyle es trobava escrivint un article sobre fades per al número especial de Nadal de la publicació The Strand Magazine. Mentre es documentava i recollia informació relacionada amb el tema, es va posar en contacte amb Edward Gardner, líder teosofista. Tots dos, en veure les fotografies de les fades de Cottingley, van decidir enviar-les a experts perquè les analitzessin i les verifiquessin. Els laboratoris Kodak i l’il·lusionista Houdini, amic de l’escriptor, no van donar gaire credibilitat a les fotografies. Algú va arribar a dir que no era massa creïble que el pentinat de les fades seguís la moda parisenca del moment. Malgrat tot, Doyle i Gardner no es van rendir; van ignorar arguments tècnics, com ara que les noies sortissin borroses en algunes imatges malgrat romandre quietes i, en canvi, les fades apareguessin ben nítides malgrat estar en moviment.  Tampoc van tenir en compte el fet que la pròpia Elise hagués realitzat treballs fotogràfics en l’estudi del seu pare. De fet, van estimar-se més escoltar les veus que oferien credibilitat a les fades de les imatges. 

Van demanar noves fotografies a les dues noies, les quals novament van aconseguir captar la presència de fades i d’algun follet prop del jardí. Amb això, Doyle va culminar l’article Fairies Photographed a The Strand Magazine, on defensava amb vehemència i amb tot un reguitzell de proves l’existència de les fades. La publicació va ser un èxit rotund. Més tard, Doyle va escriure el llibre El misteri de les fades amb el recull de tota la investigació. Van passar els anys. Finalment, en una entrevista el 1981, les cosines van admetre haver falsejat les imatges. Elsie era una gran dibuixant i havia copiat les criatures del llibre il·lustrat Princess Mary’s Gift Book. Afegint-hi unes ales, les havien afermat en els arbustos amb agulles. Quan el periodista els va preguntar per què havien decidit amagar la veritat fins aleshores, van respondre avergonyides: «Dues noies de poble i un home brillant com Conan Doyle. Bé, només podíem mantenir-ho en secret.» 

Curiosament, una de les cosines, Frances, va assegurar més tard i fins a la seva mort que les fades existien i que les havia vist. Deia que de totes les imatges que circulaven només era certa una on es veien tres fades envoltades de branques. Ella mateixa l’havia feta. La història s’ha portat al cinema en més d’una ocasió. També és l’argument del llibre il·lustrat Las hadas de Cottingley d’Ana Sander. Un bon exemple, en definitiva, de notícia falsejada o de hoax o de fake news, tant se val, que va aconseguir enganyar un dels grans, Arthur Conan Doyle. Que important és verificar la informació, llegir més enllà i contrastar sempre les fonts. Suposo.