El cas del zelador d’Olot i el fet d’envellir en la nostra societat

A 'Un bon cel', Toni Soler reconstrueix els assassinats de Joan Vila en una residència d'avis i reflexiona sobre la vellesa i la vida digna
un bon cel toni soler

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


El cas del zelador d’Olot i els seus assassinats, tot i que ja han passat deu anys de la seva detenció, encara és ben viu en els records de molta gent. La situació de les residències, lamentable en alguns casos i mal gestionades en d’altres ha fet recordar aquell crim i la situació de les persones dependents ingressades en aquests centres. Toni Soler endega un impressionant relat que incideix en aquells fets, en la personalitat de Joan Vila i, fins i tot, en les característiques d’un entorn determinat, Olot, a la Garrotxa. Però el tema central d’aquest llibre inclassificable entra a fons en un problema humà incòmode, l’envelliment, la mort, la decadència física i la dependència irreversible. Tot plegat agreujat per un allargament vital que no sempre va acompanyat d’unes bones condicions de vida. Sabem que hem de morir, tothom ho sap, i una aspiració ben comprensible és intentar allargar la vida tant com es pugui i, això sí, fer-ho en unes condicions acceptables.

Aquesta aspiració sovint es un miratge, un impossible. I el pitjor és que la societat no compta amb recursos ni mitjans per aconseguir que la gran majoria de la gent tingui una atenció correcta. La família, les dones, sobretot, abans assumien la cura de la gent gran, amb les tensions inevitables que això comporta, tot i que tinguem una tendència inquietant a idealitzar passats que la literatura, tossuda, ens desmenteix. Aquest llibre, Un bon cel (La Campana), és relativament breu, es llegeix d’una tirada, ens explica les coses de forma planera i està molt ben escrit. Hi trobem algunes reiteracions que no caldrien o algunes afirmacions que freguen el tòpic, tot i que el mateix autor remarca aquesta possibilitat. És un text molt honest, incideix en temes inquietants tot i que ben coneguts, per poc que es vulgui accedir a informació sobre el tema de la vellesa i els centres que l’acullen.

Hem sabut d’una assistència mèdica limitada, de manca de recursos, de personal insuficient, d’una facilitat excessiva a l’hora de certificar les defuncions. I, el pitjor de tot, la situació d’ indefensió amb la qual et pots trobar en aquestes circumstàncies, una indefensió que també es pot donar en el mitjà familiar i que et comença a preocupar a l’edat que té l’autor. La pandèmia, a la qual també fa referència Soler, ha palesat les grans mancances existents i un dels aspectes que més neguitegen és veure com, en determinades circumstàncies, estar en un centre d’aquest tipus pot fer que no tinguis cap mena de dret ni d’opció, en moments crítics. Malauradament això ve de lluny. La mort de la gent gran sembla normal. Quan jo era petita hi va haver el cas d’un assassí en sèrie, de velletes, a Santander, un home amable qui, a més a més, les violava. Van trigar a esbrinar el tema, com en el cas d’Olot, potser n’hi havia moltes més de les que es van arribar a certificar.

El tema de les residències, amb maltractaments, manca d’higiene i d’altres problemes, ja fa anys que se’ns fa evident, va sortint casos de tant en tant i els polítics es justifiquen com poden. Encara recordo el president Pujol dient que els primers responsables dels vells eren els familiars, per exemple, davant d’un cas molt lamentable dels vuitanta. No fa gaires anys, en una terrible nit de Nadal, un zelador drogat, sol amb dones grans, també es va dedicar a maltractar-les i violar-les, era un xicot apreciat, treballador. O això ens van dir. ¿Sentiria la mateixa condescendència amb el seu client assassí un advocat si aquest hagués mort criatures o noies joves i no pas gent gran? El tema de l’eutanàsia no ho resoldrà tot però serà un pas endavant, segur. El final de la vida ha de tenir sortides que avui costen de plantejar, no sempre ho pot decidir un mateix. Soler també toca aquest tema i és que el llibre, un llibre de maduresa de l’autor, planteja moltes preguntes, no tan sols sobre les poques coses que sabem o que podem saber sobre el capteniment d’aquests personatges criminals i les seves motivacions sinó, també, sobre com caldria que fos una mort socialment acceptable, quan ja no hi ha solució i tot empitjora.

Soler transita per la seva vida familiar, per la seva memòria sentimental, i és que, al capdavall, cadascú de nosaltres compta tan sols amb la seva pròpia vida i el seu propi imaginari. Aquest bon cel incideix en moltes coses que acaben convergint en el fet, indiscutible, que la vida passa i no sabem de quin mal hem de morir. Ni tampoc sabem què pot passar pel cap de persones aparentment afables i banals. Joan Margarit va escriure, en un poema, «cal entendre la vida, no la mort / en la mort no s’amaga cap misteriI Alberto Cortez, en aquella memorable cançó sobre la vellesa ja ens deia que era «la más dura de las dictaduras I que arribava a poc a poc, amb els seus símptomes dolorosos i que intentem obviar, sense èxit. Potser hagi arribat l’hora de debatre a fons com ha d’anar tot plegat i un llibre com aquest pot esdevenir un bon punt de partida i de referència.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.