He llegit poques valoracions amb una mica de rerefons crític sobre això del Cervantes, el rei d’incògnit i Joan Margarit, un poeta que, en un pregó festiu que recordo a mitges, va fer una crida a l’independentisme, no fa pas massa temps. No m’estranya que el rei hagi vingut d’incognit, tal i com està tot. El premi ja feia temps que estava concedit, no s’havia pogut lliurar a causa de la pandèmia. Ignoro la conversa que el rei i el poeta, acompanyats de les senyores, van tenir, en el marc incomparable del Palauet Albéniz. M’encanten el lloc i els seus jardins, la veritat. L’ermita de Santa Madrona es troba en aquesta propietat encara que s’obre en alguna ocasió.
Joan Margarit ha escrit també en castellà, cosa que sovint no es menciona gaire per aquí, de la mateixa manera que alguns diaris centralistes no han mencionat que escriu en català. En els darrers anys se n’ha volgut fer una mena de poeta nacional, aquest poeta nacional que anem cercant des dels temps d’Espriu. Margarit, pel meu gust, té molt bons poemes però d’altres que són més normalets, per omplir llibres, vaja. No és senzill ser bo sempre i en tot moment. En tot cas, connecto molt més amb ell que no pas amb el senyor Cassasses, deu ser cosa de l’edat.
Margarit, fa anys, va admetre en una conversa informal que, en la seva feina d’arquitecte, havia projectat blocs lamentables de la perifèria, en aquells temps en els quals sembla que l’únic culpable del barraquisme vertical era el senyor Porcioles. Focalitzar determinats temes en algú fa que la resta quedin emboirats i, fins i tot, oblidats. A Espriu, quan era el nostre poeta oficial, li van concedir la Creu d’Alfons X el Savi i la va refusar. El ministre Solana el va anar a visitar a casa, Espriu va acceptar la visita però no va voler fotografies. Són matisos, però matisos importants. Un altre matís és que Espriu no tenia lligams familiars directes, no havia tingut dona ni fills, això potser permet una certa, tot i que sempre limitada, llibertat d’acció.
A la visita d’incògnit del monarca no hi va haver periodistes, la mateixa Casa Reial va facilitar les fotografies. Les mascaretes, en aquest cas, semblen tenir un component simbòlic (de vegades, val més no dir res). Un aspecte molt més lamentable dels premis Cervantes, més enllà del tema lingüístic, nacional i reial, és que, com en tants altres premis, els nostres inclosos, el nombre de dones és vergonyós, quatre o cinc senyores. Es concedeix des de 1974! S’ha donat, vull pensar que sense males intencions, a uns quants catalans d’aquests que sempre han escrit en castellà, i molt bé, per cert. Margarit potser és el més català, de moment, si ens atenem a la producció literària. El darrer Cervantes s’ha atorgat a un poeta valencià que escriu en castellà, Brines. No entro en valoracions qualitatives, ep, però tot plegat mostra les anormalitats entre les quals ens movem i es mouen els qui manen. I com la subtilesa o manca de subtilesa política ho impregna tot.
No crec gaire en premis, llegeixo en català i castellà i defenso que cadascú escrigui i parli com vulgui i li abelleixi. Llàstima que, malauradament, res no és del tot innocent, en la nostra societat. En la nostra i en totes, els mateixos Nobel, també amb tan poques dones, es mouen enmig de temes polítics i pressions de tot tipus. Ja fa temps que he perdut la innocència, afortunadament. Pel que fa a les contradiccions vitals i culturals cadascú de nosaltres té les seves i trampeja la vida com poc.
A l’estat espanyol existeixen els premis del Ministeri de Cultura, que també premien literatures perifèriques, una vegada es va concedir a Espriu, per cert. Així que potser el Cervantes va dirigit, i ho entendria, a la producció literària en llengua castellana. En tot cas, crec que la cosa no acaba d’estar clara del tot. L’absència de dones resulta més escandalosa si es considera que abasta Hispanoamèrica, on tantes bones escriptores podem trobar, per poc que ens hi fixem. En cas de ser així, però, la producció castellana del poeta té prou gruix per a rebre el premi? I, ja dic, no entro en qualitats, contra moltes opinions interessades, crec que es poden utilitzar dues, i fins i tot més llengües, en la producció literària, i que es pot fer malament, bé o molt bé, depèn de la capacitat i la voluntat de cadascú.
Una cosa que més empipa la gent, me n’he adonat, és que l’enfrontis de forma descarada amb les pròpies contradiccions, perds amics i quedes malament tu mateixa. Potser per això avui llegeixo poques coses poc profundes i serioses sobre la visita inesperada, en ocasions s’exigeix molt a la gent, a la gent normaleta, mentre, pel que fa a la gent coneguda i valorada, sobretot a la de casa, és habitual fer passar bou per bèstia grossa.
