Els dibuixos que mostren l’evolució de Picasso

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Podríem dir que en els esbossos de tot artista hi ha la gènesi del seu art. Aquest pot ser un riquíssim material on trobar les idees primigènies d’una peça, els interessos del seu creador, plantejaments que no es van materialitzar mai en una obra més important o, fins i tot, les influències d’altres artistes. Escriptors, músics, pintors o arquitectes fan esbossos, encara que ara tot es fa per ordinador, deixant de banda el romanticisme del paper i el llapis, la qual cosa, paradoxalment, pot fer que el material es perdi més fàcilment amb el temps (deu ser que un document digital no té el fetitxisme que té un de físic o no se li dona un valor tan excepcional per la facilitat de reproduir-lo). Trobo que cal potenciar més l’ús de llapis i quaderns, encara que només sigui per enriquir les exposicions del futur. Bromes a banda, tenir accés als esbossos d’artistes com Picasso (1881-1973) és una oportunitat immillorable per apropar-nos, no només a la seva obra, sinó també a la seva ment, a la seva relació més íntima amb el seu art.

El Museu Picasso de Barcelona ofereix així l’oportunitat d’apropar-nos a aquesta part més privada del pintor malagueny gràcies a l’exposició dels dinou quaderns de la seva col·lecció, disset dels quals provenen de la donació que Picasso va fer el 1970 i que corresponen al seu període d’infantesa i joventut (els altres dos van ser adquisicions). Un valuós tresor documental aquest que és, en realitat, una petita part dels cent setanta-cinc quaderns que l’artista va omplir entre el 1894 i el 1967, pràcticament durant tota la seva vida. El museu ens recorda que aquests quaderns van ser tan importants per a Picasso -una sort de diari on investigava i experimentava-, que l’any 1907 va escriure a les pàgines d’un d’aquests quaderns, en francès «jo soc el quadern.» A més, era molt conscient del valor que tenia aquell material i de la importància de conservar-lo.

L’exposició no es limita a mostrar aquests esbossos, sinó que vol situar-los en context. Per fer-ho possible, s’inclouen obres del mateix Picasso i d’altres artistes com Goya o Velázquez que el malagueny havia copiat en els seus quaderns. El recorregut comença amb els primers dibuixos d’infància de Picasso -sembla increïble que es conservin-, quan vivia a la Corunya, on es va establir el 1891 amb la seva família i va començar els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts. Els dos primers quaderns, doncs, daten de 1894 i 1895 i en ells es troben paisatges, escenes costumistes i retrats de membres de la seva família. El 1895, Picasso va tornar a Màlaga per passar-hi l’estiu, fent una aturada a Madrid que va aprofitar per visitar el Museu del Prado i copiar, en un nou quadern, dues obres de Velázquez. Una d’elles la trobem en aquesta exposició. Es tracta d’El bufón Calabacillas: el visitant podrà veure en el quadern número tres el dibuix que Picasso en va fer. Més endavant podrà veure un retrat de Felip IV, també de Velázquez, al costat de la còpia del malagueny.

Aquest quadern conté també dibuixos fets a Màlaga, entre els quals hi ha els estudis per a l’oli El vell pescador, a més d’alguns apunts acadèmics que pren a Barcelona, on es quedaria a viure i entraria a estudiar a l’Escola de la Llotja. En aquesta primera etapa a Barcelona, Picasso va utilitzar sis quaderns on va deixar testimoni del seu procés d’aprenentatge i de la seva activitat acadèmica dominada per la còpia de models al natural i per l’estudi de composicions històriques i religioses. En el segon dels sis àmbits de l’exposició, hi ha dues escultures propietats de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), que mostren una Venus de Milo i una Venus de Medici, les dues obres anònimes, que acompanyen perfectament els dibuixos de Picasso.

La presència de Goya la trobem gràcies a l’etapa de Picasso a Madrid, quan va anar-hi, el 1897, per estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i aprofitava per escapar-se al Prado per copiar, entre altres, els caprichos de Goya y algunes de les seves escenes de tauromàquia. L’exposició reuneix alguns dels aiguaforts del pintor aragonès. Les escenes de tauromàquia tornaran a aparèixer al final del recorregut, dedicat a les il·lustracions del llibre La tauromaquia de Pepe Illo, encarregades per l’editor Gustavo Gili i la seva esposa Anna Maria Torra per a Ediciones La Cometa. L’exposició inclou quaderns de les seves estades a Horta de Sant Joan (1898), on dibuixa ambients i personatges rurals; París (1900), on capta la vida al carrer; i Gósol (1906), centrat en paisatges, objectes tradicionals i cases del poble. També hi ha espai per al seu pas per Els Quatre Gats de Barcelona, on coincidiria amb Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i Anglada Camarasa​, entre altres.