La dificultat (i la virtut) de comprendre

Elena Fortuny dirigeix al Teatre Akadèmia 'Per un sí o per un no', on dues dones miren de salvar la seva amistat
Per un si o per un no akadeima

Jordi Pujals


Les nostres vides estan plenes de relacions, ja sigui d’amistat, de parella, entre pares i fills, amb moltes fluctuacions, on a vegades sembla que res pot interposar-se en el camí i d’altres on ho engegaries tot a rodar per alguna causa. Són en aquests moments baixos on se’t plantegen més dubtes, si cal intentar salvar la relació, d’entendre l’altra persona, de saber el perquè de tot plegat, o de si és millor deixar-ho córrer, de separar camins, perquè aquella relació està ja trencada.

A l’obra Per un sí o per un no de Nathalie Sarraute, que aquests dies es pot veure al teatre Akadèmia, dirigida per Elena Fortuny, dues amigues, interpretades per Isabelle Bres i Maria Pau Pigem, es troben per resoldre un conflicte. Una ha decidit trencar la relació amb l’altra. El motiu? «Per no res.» És a partir d’aquesta afirmació inicial i a la vegada ambigua, on de mica en mica les actrius s’obren l’una a l’altra per veure que el «no res» està ple de càrregues emocionals, algunes arrossegades pels anys d’amistat i que de vegades han passat per alt, però que amb el temps acaben tornant a aparèixer.

El que elles no saben és que aquesta trobada és el primer gran pas per arribar a entendre’s. Durant breus però intensos minuts, les dues amigues es retreuen ferides que s’han fet i que mai s’han explicat. Hi apareix l’enveja, la felicitat d’una que a la vegada ha estat la ràbia de l’altra i la sensació de molts moments de condescendència. Una amistat sorgida de caràcters oposats. Una veu la vida amb uns ulls que l’altre no entén.

Arriba un moment de la conversa que les dues amigues traslladen la seva discussió al públic, pretenent que sigui algú extern qui tingui la responsabilitat de decidir qui està en posició de la veritat i qui no. Com si es tractés d’un veredicte final –de fet les actrius utilitzen llenguatge jurídic- on hi ha d’haver una víctima i un botxí, i on s’ha de sentenciar un culpable, però en realitat s’adonen que això no va enlloc, que és inútil, que elles mateixes han de resoldre aquell litigi i els esculls de la seva amistat.

Tot i això, en molts moments, els espectadors -almenys a mi m’ha passat- tenim ganes de jutjar-les durant la funció, de donar-li la raó a una d’elles. A la vegada tenim una sensació de déjà-vu, perquè en realitat en algun moment de les nostres vides hem interpretat algun d’aquells dos papers. És aquest exercici, el de mirar-nos-ho des de fora, que ens permet conèixer-nos millor, de saber que de vegades el llenguatge, les gesticulacions, i la forma com es diuen les coses poden ser per a alguns fets transcendentals que poden mal interpretar-se i, per a d’altres, són coses sense importància.

El moment àlgid de la conversa, plena de retrets, però a la vegada amb l’esforç d’escoltar-se, arriba quan s’intercanvien els papers, quan són capaces de posar-se a la pell de l’altra. És en aquell precís instant on aquella pedra del camí es veu superada perquè si no s’arriben a comprendre almenys tenen l’empatia suficient com per compartir el sofriment de l’altra.

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES