La brillant Zenobia Camprubí

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Zenobia Camprubí (1887-1956) va ser l’esposa de Juan Ramón Jiménez. Tot i ser una dona que sempre ha comptat amb un cert reconeixement, és menys coneguda i valorada del que mereix. Amb Zenobia Camprubí: La llama viva (Alianza), Emilia Cortés (Utiel, 1946), que ja ha tingut cura, des de fa anys, de l’estudi del personatge i de l’edició dels seus escrits i epistolaris, ha elaborat una  biografia completa, acurada, seriosa, poc especulativa, amb un admirable recull bibliogràfic, apèndix de textos, índex onomàstic, cronologia i fotografies. Molts d’aquests elements es troben a faltar sovint en el gènere biogràfic actual.

No sé ben bé si, com he llegit en algunes ressenyes, es tenia fins ara del personatge una imatge tòpica i convencional, més enllà de les referències a les seves traduccions de Tagore, jo crec que no era ben bé així, per poc interès que s’hagués tingut pel personatge. Quan va morir Juan Ramón Jiménez vaig tenir la sort que una professora de l’escola ens en parlés amb gran admiració. Ens feien llegir Platero y yo, aleshores, un llibre que es va difondre gairebé com a infantil però que és difícil de comprendre a fons, si no tens l’edat adient. Malgrat tot, alguna cosa de la màgia d’aquella prosa ja ens trasbalsava.

Zenobia Camprubí, nascuda a Malgrat de Mar, va ser una dona internacional, ciutadana del món, oberta de mires i disposada a adaptar-se a tot arreu per poc context cultural que hi pogués trobar. No va ser mai una dona a l’ombra, sorprenen les moltes coses que va fer, era emprenedora, com diríem ara, comerciant, professora universitària, interessada per moltes causes, cosidora per a ella mateixa i per a d’altres, protectora d’infants desemparats durant la guerra, progressista sense ser militant activa ni doctrinària, sincera amb tothom, amb un feminisme molt personal i singular, creient i practicant, tot i que sense excessos, amb una gran cultura, i amb amics i coneguts diversos, amb molts dels quals va conservar una llarga amistat.

És cert que va donar suport incondicional a l’obra del seu marit, amb qui es va casar enamorada però no sense dubtes. No era una criatura, va ser una decisió meditada i assumida. Es va adonar de la gran vàlua literària del poeta, la va potenciar i va afavorir un ambient que propiciés la seva creativitat. Juan Ramón Jiménez tampoc no va ser ben bé un egoista elitista, des de jove va tenir problemes de depressió, uns problemes que avui podem contemplar amb una comprensió més generosa i argumentada.

La història de la família de Zenobia Camprubí, els seus diversos antecedents familiars, en els quals convergeixen orígens molt diversos, ja resulten fascinants. Entrem, fins on ella mateixa ens permet -ja que la biògrafa ens avisa del molt discreta que era amb la seva intimitat-, en una personalitat lluminosa, optimista, lúcida i responsable. Malgrat la diferència de tarannà entre tots dos, ja que el poeta se’ns afigura una persona tirant a ombrívola, i freda, en alguns moments, Zenobia no es plany en cap moment de l’opció vital triada. No van tenir fills i això potser va potenciar més la mútua dependència.

La concessió del Nobel al seu marit va ser un dels objectius d’una dona ja malalta, però sempre lluitadora a la qual, de tota manera, ell mateix li reconeix sovint el que li deu i s’adona que ha arribat a esdevenir una mena de llast, en la vida d’una dona tan brillant. Podríem trobar moltes dones que han contribuït  a l’èxit i reconeixement d’uns marits que sense elles no haurien arribat on van arribar, però pocs d’aquests marits, sovint vanitosos, són tan agraïts com Juan Ramón Jiménez, qui s’adona de la pròpia dependència i vol que, en tot moment, els seus noms vagin lligats.

Zenobia Camprubí ens enamora per la seva vitalitat, fins i tot en moments molt difícils, com ara l’exili, mal entès fins i tot per amics propers, o les èpoques en les quals té problemes econòmics, tot i que és una dona que s’arremanga quan cal i que fa números i economies quan toca. Aprèn a conduir, viatja, moltes vegades sense el marit, poc amic de la vida social i dels desplaçaments excessius, es cus els seus vestits… Intenta no queixar-se quan el càncer, mal tractat per un metge inepte i poc professional, li produeix limitacions i dolor, mentre Juan Ramón, que tem la mort molt més que no pas ella, és plany a tota hora.

Tot just tindrà temps, abans de morir, de rebre la notícia de la concessió del Nobel. Juan Ramón tampoc no va poder anar a recollir-lo, però escriu un discurs on admet que el premi pertany a tots dos. La sobreviurà tot juts dos anys més, reduït a ben poca cosa sense ella. La biografia ens produeix admiració incondicional, estem molt lluny d’aquelles grans dones darrere dels grans homes, servicials i grises, Zenobia es realitzarà al seu aire, i malgrat els capricis i pesadesa del marit sempre serà ella mateixa. En els seus darrers anys tots dos van perdent amics, parents, referents diversos.

Les interessants fotografies que acompanyen el text ens la mostren sempre somrient de forma franca, juvenil malgrat el pas dels anys, interessada per tota mena de coses i disposada a gaudir de la vida ja que era conscient d’haver nascut i crescut envoltada de privilegis i es considerava amb un cert deute amb els qui no havien tingut tanta sort.