Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Hi ha cors que volen estimar, però es topen constantment amb el dolor i la pèrdua. És el que li passa al protagonista de Les contes d’Hoffmann, l’òpera de Jacques Offenbach, on un poeta explica els amors que l’han frustrat. Es tracta d’una òpera amb llibret de Jules Barbier, qui va adaptar tres relats de l’escriptor romàntic E.T.A. Hoffmann. De fet, aquesta adaptació es va fer primer per a una obra de teatre el 1851 que el mateix Offenbach va veure. El compositor era conegut per les seves òperes còmiques i operetes de gran èxit, però amb Les contes d’Hoffmann volia anar més enllà del benefici de la popularitat i guanyar-se el respecte fora de les composicions lleugeres. Afectat par una malaltia, va morir abans d’acabar tota l’orquestració de la seva obra, la qual cosa va completar Ernest Guiraud per a la seva estrena a l’Opéra Comique de París del 10 de febrer del 1881, quatre mesos després de la mort d’Offenbach. Així i tot, la partitura ha passat per diverses revisions, afegits i amputacions al llarg dels anys.
La producció que es pot veure al Liceu és la de Laurent Pelly, una reposició que es va representar al teatre de La Rambla el 2013. Presenta una escenografia sòbria però efectiva que ajuda a remarcar el caràcter tenebrós i misteriós d’aquesta òpera i l’angoixa existencial d’un poeta turmentat pels fantasmes dels seus amors passats. El protagonista és Hoffmann, el gran autor romàntic convertit aquí en un personatge que entra en una taverna propera al teatre on s’està representant el Don Giovanni de Mozart, on canta Stella, de qui Hoffmann està enamorat. Aquest personatge femení serà el quart amor impossible del poeta i el que, d’alguna manera, encarna tots els anteriors. L’òpera són tres actes centrals amb pròleg i epíleg. El primer d’aquests amors és una nina, Olympia, el producte fabricat per un inventor, de la qual Hoffmann està enamorat pensant que és una dona de carn i ossos. Aquesta confusió es deu, en part, a la trampa que li ha parat el diabòlic Coppélius, un altre inventor sense escrúpols, qui no dubtarà a destruir la nina davant els ulls desesperats d’Hoffmann.
El personatge d’Olympia té un dels moments més destacats de l’òpera, la seva ària Les oiseaux dans la charmille, a causa de la seva difícil i exigent coloratura que la soprano Olga Pudova va saber defensar de manera molt notable, encara que no es va voler arriscar massa en el darrer sobreagut, la cirereta del pastís d’aquesta ària. El gran paper de la nit va ser, sens dubte, el del baix Alexander Vinogradov, assumint el rol dels quatre personatges diabòlics (Lindorf, Coppélius, Doctor Miracle i Dapertutto). El seu greu -fosc i tenebrós- i el seu domini escènic es van imposar a l’escenari del Liceu i van ser el motor del caràcter romàntic i misteriós que la producció de Pelly volia reforçar. En l’acte d’Antonia -el segon amor de Hoffmann- fins i tot semblava convertir-se en una mena de Nosferatu, però amb una veu de pes que ens marcava el cami del turment del protagonista, en aquest cas interpretat per un John Osborn elegant que va saber respondre a les expectatives que havia generat amb una actuació equilibrada i solvent.
De fet, en aquests contes d’Hoffmann podríem remarcar la bona feina de tots els cantants, fins i tot els rols més secundaris que van entendre a la perfecció la importància de la conjunció entre veu i presència escènica. Destacable va ser l’Antonia d’Ermonela Jaho, un personatge condemnat a morir, com la seva mare, per una malaltia que l’impedeix cantar, però l’arribada del Doctor Miracle farà que cometi l’error de cantar, per a desgràcia seva i del seu estimat Hoffmann. Jaho va fer una gran actuació, amb una veu emotiva que va saber transmetre de manera molt natural el dolor del seu personatge. El tercer amor, Giullieta, va ser una correcta Nino Surguladze, qui interpreta una cortesana veneciana sense escrúpols que ha arribat a un pacte amb el diabòlic Dapertutto per robar l’ànima del poeta. Bona interpretació d’Adriana González com a Stella i destacable Marina Viotti en el paper de Musa i de Nicklausse. Molt delicada va ser la coneguda barcarola que va cantar amb Surguladze i també el seu cant final amb un derrotat Hoffmann als seus peus.
La direcció musical va anar a càrrec de l’italià Riccardo Frizza, amb una direcció sense fissures, sensible a la veu dels cantants però enèrgica en els elements més dramàtics de la partitura. Una energia, però, polida i sense caure en cap excés. Bona feina també la del Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita Garcia, els membres del qual van ser capaços de deixar en simple anècdota el fet d’haver de cantar amb mascareta. Podríem dir que a Les contes d’Hoffmann tot va estar en equilibri, no va ser una d’aquelles nits per treure’s el barret, tot sigui dit, però trobo que el conjunt va oferir un digníssim resultat, que no és poca cosa.
