Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
De totes les versions que, amb els anys, van aparèixer de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez (Moguer, 1881 – Puerto Rico, 1958), que va ser modificada, a vegades, pel propi autor, etern perfeccionista de sí mateix, o fins i tot reordenada i escollida pels editors en motiu d’alguna publicació infantil, no és sinó de la primera, apareguda el 1914, que aquest any se’n celebra el centenari. L’ajuntament de Moguer, Huelva, ha declarat el 2014 “Any Platero” i, d’entre els actes o les publicacions que celebraran l’efemèride, destacaríem la traducció al català d’aquest clàssic de la prosa poètica espanyola que han efectuat conjuntament el Centre d’Estudis i Documentació Zenòbia Camprubí i Edicions Carena.
Nosaltres, però, prescindint de tota la parafernàlia institucional, ens hem apropat un cop més a aquest Platero y yo amb el desig d’esbrinar si, després d’aquests cent anys, el llibre de Juan Ramón Jiménez segueix aguantant el tipus. Pel ressò, més aviat escàs, que té aquest centenari, com a mínim a ulls dels barcelonins, semblaria que el burro Platero no desperta ja l’interès que una obra de la seva fama i talla es mereixeria. Val a dir, tot i això, que aquest text en prosa de Juan Ramón Jiménez manté, indudablement, la seva gran força de convicció i suggerència i, ja entrat el segle XXI, suma a l’interès literari i poètic que l’ha caracteritzat des de sempre un altre punt a tenir en compte, aquell valor documental que ens parla d’una Andalusia (i una Espanya) que ja han desaparegut però que, fins a cert punt, segueixen molt presents.
Una de les crítiques que sempre se li han fet a Juan Ramón és la d’haver escrit per a una immensa minoria, és a dir, la dels pocs lectors i lectores capaços de desentranyar els secrets de la poesia lírica. I no tan sols se l’ha titllat d’elitista: també l’han acusat d’escriure a esquenes del món, cercant una transcendència pura, mística i lingüística que no té en consideració els problemes d’un món que es titllaria de real o de més immediat. Si bé en els seus últims llibres en Juan Ramon va assolir una poesia lliure de disfresses i de palla, esquemàtica i fins i tot hermètica, Platero y yo demostra que el poeta no tan sols no va abandonar mai la seva realitat personal i social sinó que la va abraçar amb totes les seves forces i la va patir, ja prengués la forma de misèria, de guerra fratricida o d’exili. La seva és sens dubte una poesia que respon a unes necessitats individuals i col·lectives de vital rellevància, a vegades més o menys conscients, a vegades més o menys multitudinàries, en tot cas sempre presents.
Recorre, de fet, totes les vinyetes del Platero una meravellosa tensió entre la bellesa d’un món idíl·lic, invenció potser d’un autor que treu, dels detalls més ínfims, unes imatges espectaculars, i l’assalt cru i salvatge d’una realitat que sempre s’imposa a base de cops i d’elements indescriptibles. Els i les lectores passegem, de la mà d’un burro, entre allò que es veu i allò que no, entre allò que sentim i allò que ens és impossible de captar, assistint a l’espectacle, a mig camí entre la realitat i la ficció, d’un home que prova de trobar i robar al temps fugisser petites espurnes d’eternitat. Juan Ramón no en té prou amb tot el que li ofereix la seva mirada; ell en vol més; i, a les seves mans, l’interior i l’exterior acabaran formant una sola pasta textual que no només obrirà les portes de noves maneres d’entendre la poesia sinó que, fins a cert punt, transformarà allò que veu en quelcom diferent.
Platero y yo és, sens dubte, una obra especial i diferent dins de la trajectòria de Juan Ramón Jiménez. A nivell personal potser em quedaria amb alguns dels seus reculls de poesia; hi ha quelcom de meravellosament prosaic en les aventures del Platero. També tinc la impressió de que, quan va redactar aquest llibre, el poeta havia de recórrer molt camí, i que en aquest procés trobaria la manera més adequada d’unir allò petit i allò gran, allò únic i allò múltiple, obtenint, així, un major impacte visual i emocional. No és, però, la història d’aquest burro entranyable més que una petita part d’una llarga trajectòria vital i poètica admirable. I no és sinó part, al mateix temps, d’un bagatge cultural més o menys propi, més o menys llunyà, que està en les nostres mans conèixer, cuidar i qui sap si reciclar. No tots ni totes estarem d’acord amb el Platero i el que representa. A mi, per exemple, el Platero y yo em sembla fàcilment admirable. Però, i estimar-lo? Estimar-lo tal i com es poden estimar els llibres? Això ja és un altre tema.
Después de leer el artículo, te entran ganas de leer el libro (sólo recuerdo haber leído unos renglones).
O no, mejor no lo leo por si me decepciona, así con esta crítica ya lo tendré por una obra excelente.
Incluso me da suficiente información como para emitir una opinión (robada claro!!).
El vago