Mutter i la OCM fan llum amb el ‘Concert per a violí’ de Beethoven

Albert Mena / @jakoblenz

Una nit memorable la que ha clos la temporada de l’OCM al Palau de la Música, amb una inspirada direcció de Tomàs Grau al capdavant de l’Orquestra de la qual és director artístic. El seu Beethoven era apassionat però transparent, optava per la senzillesa i la claredat. Prioritzant el contrapunt i el detall als timbres, atorgava a la música brillantor i proximitat. Impossible oblidar, tampoc, les nombroses explosions emocionals, d’honestedat colpidora,  que omplien de vitalitat una partitura ben coneguda.

Al seu servei es trobava una orquestra dúctil, eficient, que inflava de passió juvenil l’obra de Beethoven, tant en el Concert per a violí com a la 3a Simfonia. Alguna entrada a destemps no va enterbolir l’equilibri dramàtic i estructural que el mestre Tomàs Grau construïa, partint d’una base ferma i coneixedora de l’estil. I què dir del talent extraordinari d’Anne-Sophie Mutter, una violinista única que definia cada nota amb una precisió sobrehumana: timbres, durades, jocs de contrastos i efectes sonors se succeïen, com si fos un catàleg, sempre seguint la lògica de la partitura. Mutter juga dins la seva pròpia lliga i va oferir un reguitzell de recursos que l’orella bevia, assedegada de talent i força.

Tant exuberant era la seva precisió en la definició del so, que sovint semblava qüestionar-lo cada moment, posant-lo en relació amb la resta de la música sentida durant el concert. Rubatti i ritardandi que deixaven sense alè, capaç de fer sonar bé les mateixes notes tant en glissando com en picat. L’habilitat de Mutter per crear emocions amb la música no té rival.

El moment d’aquesta nit memorable ha estat el tercer moviment del Concert per a violí, amb una orquestra molt entregada dramàticament, concentrada i amb un so sòlid i contundent. Mutter recordava a un raig làser creuant un prisma transparent: produïa un arc de colors ric, que variava en qüestió de microsegons, d’alegria incandescent i d’enorme joia espiritual. En acabar el Concert, amb un tutti triomfal de l’orquestra, el públic va perdre el cap. I no és per a menys: tancar una temporada amb un concert així no té preu.