Solaris és la novel·la més coneguda de l’escriptor polonès Stanisław Lem (1921-2006), títol que ha estat adaptat al cinema dues vegades. El protagonista és Kris Kelvin, un psicòleg de prestigi que és enviat a l’estació espacial de Solaris, un planeta que és objecte d’investigacions per part de la Terra, encara que la missió -molt prometedora en el passat- sembla que llangueix. L’objectiu és determinar si passa alguna cosa estranya amb els científics que són allà, donat que tenen un comportant que no sembla normal. Només arribar, Kelvin ja veu que certament alguna cosa no rutlla: tot sembla mig abandonat, un dels tres tripulants de l’estació s’ha suïcidat i un altre està alcoholitzat.
La clau d’aquest planeta, Solaris, rau en el seu enorme oceà, el qual els investigadors han determinat que és com una mena de cervell gegant. Segons explica el protagonista de la novel·la, aquest cervell supera la nostra civilització en milions d’anys, es regeix per conceptes diferents dels del ser humà, no construeix ponts, ni ciutats, ni màquines voladores, no intenta conquerir l’espai, però implementa milers de transformacions. Això vol dir, en primer lloc, que la realitat de Solaris no es pot explicar sota la lògica humana; en segon lloc, que aquest oceà té la capacitat de manipular la vida dels científics que l’investiguen.
En la novel·la (publicada a Impedimenta amb traducció al castellà de Joanna Orzechowska) llegim que aquesta missió ha costat la vida de moltes altres persones en el passat. Establir comunicació amb aquest gran cervell té un preu molt alt i també Kris Kelvin el pagarà i molt aviat. La seva esposa, Harey, va morir temps enrere -curiosament, també hi havia un problema de comunicació entre ells-, però sorprenentment ella apareix per la nau amb tota normalitat. Això crea molta confusió en Kelvin, però per als altres tripulants és l’oportunitat perquè el psicòleg entengui l’enorme complexitat de la realitat que porten temps vivint. L’oceà té la capacitat de replicar persones que o bé són morts o bé són a la Terra.
Andrei Tarkovsky va rodar una versió de ‘Solaris’ el 1972.
L’oceà, intel·ligent com una mala cosa, crea aquests personatges -que no són humans però ho semblen– a partir del subconscient dels tripulants. Harey és una ferida oberta en Kelvin i l’oceà ho troba ràpid, per això la crea, per seguir tenint el control sobre els seus visitants, així que Kelvin, un home centrat i racional, cau en les mateixes xarxes que van caure els científics Snaut, Sartorius i Gibarian (aquest darrer, recordem, es va suïcidar), només que els científics tenen més recorregut en la nau, han estudiat el fenomen i això els dona una mica més de marge que el que té el nouvingut psicòleg. En un moment de la novel·la. llegim: «El que va passar potser és horrible, però el més horrible és… el que no ha passat. Mai.» L’oceà juga amb això, creant il·lusions, fent créixer la confusió i aprofundint en les ferides.
La novel·la té un caràcter molt descriptiu, no n’hi ha molta acció. L’autor -a través de Kelvin, que és també el narrador- ens va donant detalls del desenvolupament de la investigació al llarg dels anys i ens ofereix una reflexió sobre moltes qüestions. Una d’elles la llegim així: «L’ésser humà ha emprès el viatge a la recerca d’altres mons, altres civilitzacions, sense haver conegut a fons els seus propis amagatalls, els seus carrerons sense sortida, els seus pous, o les seves fosques portes barrades.» Això és, a més, el que li passa a Kelvin: ¿com pot entendre la complexitat de Solaris i la realitat que viuen els tripulants allà quan no ha processat del tot el que passa en el seu interior?
Un altre dels temes és l’amor, allò que té atrapat Kelvin. ¿Fins on seríem capaços d’arribar per retrobar-nos amb una persona estimada? ¿Podríem, fins i tot, negar la realitat per tal d’apagar el nostre dolor i creure’ns que podem fer una mena de pacte amb la mort? «L’eterna fe dels enamorats i dels poetes en el poder d’un amor més fort que la mort, aquella finis vitae sed non amoris que ens havien inculcat durant segles, són mentida», llegim. Ara bé, ¿qui no es mostraria tan dèbil en aquest sentit com aquest psicòleg? ¿Ens conformaríem amb alguna cosa que s’assemblés a la realitat encara que no ho fos, amb una rèplica d’un ésser humà? ¿Ens situarà la ciència davant d’aquesta pregunta algun dia?
George Clooney va protagonitzar la versió que va fer Steven Soderbergh el 2002.
El 1972 el director rus Andrei Tarkovsky va fer la primera adaptació al cinema de la novel·la, una versió bastant fidel al text de Lem, protagonitzada per Donatas Banionis. Una mica diferent va ser la proposta que el 2002 va fer Steven Soderbergh amb George Clooney en el paper de Kelvin. Diguem que mentre que Tarkovsky respecta el ritme de la novel·la i se centra més en l’aspecte científic i en les conseqüències que la comunicació amb l’oceà té en els tripulants (especialment en Kelvin), Soderbergh va apostar per posar el focus en la relació amorosa entre el psicòleg i la seva esposa (o la rèplica d’ella) i malauradament la cosa no funciona. De fet, m’atreviria a dir que si no has llegit la novel·la o has vist la versió de Tarkovsky prèviament, és fàcil perdre’s.
Soderbergh va voler fer una pel·lícula per al gran públic, un producte molt comercial aprofitant la tirada que té Clooney (suposo que per això va fer que l’actor es mostrés despullat a la càmera), però tot és massa forçat, fins i tot el seu desenllaç, diferent de la novel·la. També els personatges dels tripulants són ridículs si pensem en els científics que va imaginar Lem. És més interessant, sens dubte, la versió de Tarkovsky, encara que aquesta és molt més modesta en els aspectes tècnics (al cap i a la fi entre les dues pel·lícules hi ha trenta anys de diferència). Potser algun dia caurà una tercera adaptació de la novel·la, no seria estrany, donat que cent anys després del naixement de l’autor polonès i seixanta anys després de la publicació de la novel·la, aquesta segueix sent un referent indiscutible de la ciència-ficció.
