Dues formes de resistir contra el franquisme

Júlia Costa / @liujatasco

Enric Juliana fa, en el seu llibre Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa), un recorregut força personal per la guerra i la postguerra, molt present durant la seva infantesa en els comentaris i en els silencis de la gent que havia patit en directe la tragèdia i les seves conseqüències immediates. La guerra i el franquisme són avui, encara, temes recurrents, interpretats segons conveniències i ideologies, i que es redueixen en moltes ocasions a relats tòpics que n’obvien la complexitat.

El llibre és també un homenatge a un gran personatge implicat a fons en política, Manuel Moreno Mauricio, amic del seu avi, nascut a Almeria, badaloní com Juliana, casat amb una catalana, comunista, condemnat a mort i amb aquesta pena commutada per unes estranyes casualitats d’aquestes que fixen els nostres destins, i entre les quals hi podria haver, fins i tot, la intervenció d’Eva Perón i d’un capellà. Moreno Mauricio va passar disset anys al terrible i glaçat penal de Burgos i, amb alguns companys, van aconseguir convertir la presó en un lloc d’estudi i debat, a l’entorn del que calia fer des de l’òptica comunista i la resistència a la dictadura però, també, ampliant els horitzons del coneixement a través de la lectura i diverses activitats culturals. En un moment determinat arriba a la presó el basc Ramón Ormazábal que pensa que el franquisme es troba a les acaballes i que cal continuar amb la lluita directa, la provocació i la resistència activa, al qual correspon la frase que dona nom al llibre.

Més enllà d’aquestes dues maneres de veure les coses, vigents avui, encara, en temes actuals, com ara l’independentisme, Enric Juliana ens ofereix un fresc acurat i extens, marcadament periodístic, sobre l’època, els canvis que s’esdevenen al llarg del segle XX o les posicions internacionals sobre Espanya. Recull textos inèdits fins fa poc que palesen l’oportunisme de la geopolítica i que poden fer trontollar moltes de les nostres seguretats i admiracions, en comprovar com, en certa manera, es manipula i juga amb la gent sacrificada i lluitadora i sobreviuen determinats personatges espavilats, amb allò que un clàssic nostrat va definir com «natura d’anguila». Ens enfronta amb aspectes espinosos, les víctimes no són sempre innocents del tot. I enmig de tot plegat, sempre existeix, gent íntegra, que ha dedicat la seva vida i ha patit molt a la recerca d’un món millor i ha perdut una gran part de la seva existència per un ideal. I encara bo si no ha perdut la vida, com molts altres.

El llibre té un component molt personal i s’hi poden trobar a faltar alguns referents pel que fa al relat històric. Però esdevé un volum cabdal pel que fa al coneixement de fets diversos, molts dels quals poc coneguts encara per molta gent. Analitza el desenvolupament, èxit i retrocés del popular PSUC i del seu catalanisme inclusiu quan, malauradament, per a alguns sectors radicals mal o poc informats, el català era considerat «burgés i poc obrerista». Va bé recordar les misèries morals i materials del franquisme, però també la seva evolució camaleònica, i el que va representar l’estabilització menada per gent de l’Opus.

Molts aspectes dels problemes de l’esquerra actual resulten més comprensibles en recordar-ne l’evolució i les lluites de poder. Amb algunes tesis de l’autor s’hi pot estar en desacord, de forma total o parcial, però llibres com aquest resulten imprescindibles en el moment actual quan, de fet, encara som molts els que creiem que sí que ens cal estudiar, en un sentit ampli, ja que determinades consignes apressades tenen tendència a considerar la reflexió pacient poc eficaç. Llibres com aquest contribueixen a aquest estudi tan necessari. El llibre inclou una acurada bibliografia i potser se li troba a faltar un índex onomàstic i temàtic que sempre va bé per a futures consultes i relectures.