La pel·lícula Il poeta cattivo (que ha estat traduïda com El poeta i l’espia) explica la relació entre el poeta Gabriele D’Annunzio i el feixisme en alça, una relació que té molts matisos i que en ocasions ens ha arribat de forma molt esquemàtica i simplificada. S’han publicat diferents llibres sobre el tema, alguns dels quals no podem trobar, encara, en castellà ni català. La pel·lícula l’he hagut de veure doblada, la versió original deu oferir-nos més matisos. Està dirigida per Gianluca Jodice (Nàpols, 1973), director amb poca obra pròpia de moment però amb una gran experiència en el món del cinema i la televisió -ja que va ser, per exemple, assistent de Sorrentino a La gran bellesa, l’estètica de la qual evoca en molts moments aquesta pel·lícula.
D’Annunzzio, magistralment interpretat pel gran i veterà Sergio Castellitto, va ser un home egocèntric, singular, amb tendències anarquistes i d’un ferotge nacionalisme, difícil d’encotillar en una determinada tendència política. Les seves millors biografies ens han arriba de forma una mica erràtica. L’escriptor, un home entre dos segles, entusiasta de la modernitat, implicat en política, va influir en el capteniment i l’estètica de Mussolini i la seva gent però també el Duce en va témer el seu poder de seducció.
Els personatges que trobem a la història són reals, començant pel jove feixista ambiciós, Giovanni Comini (interpretat per un jove Francesco Patané), qui es va acabar distanciant de forma relativa dels excessos del règim. D’Annunzzio està en contra del pacte amb Hitler i de la guerra i per això, tot i que és gran i es troba aïllat a la seva immensa, decadent i luxosa propietat, es demanarà a Comini que el vigili i que informi de les seves intencions.
L’escriptor viu envoltat de dones, pren drogues, i enyora el passat gloriós. Hi ha qui espia l’espia i qui, com el fidel arquitecte Maroni, dona suport incondicional a l’escriptor. Comini ha d’acceptar donar ordres que fomenten la violència i la tortura i un d’aquests actes tindrà com a víctima el germanastre de la seva amant. Pel país s’estén la vigilància abusiva i l’estat policial, i això ho copsarà Comini fins i tot en el si de la seva pròpia família. La relació, gairebé paterno-filial entre el poeta i el jove espia, que si bé pren consciència i té afecte pel poeta, no gosa prendre massa decisions, és el nucli dels fets que se’ns expliquen però al seu entorn hi ha molta història que no sempre coneixem a fons, amb episodis gairebé surrealistes, com ara l’efímera conquesta de Fiume, amb un intent de D’Annunzio de fer-ne un referent de llibertat i modernitat.
La pel·lícula potser no és, ni ho pretén, objectiva amb el personatge, més aviat intenta que ens resulti simpàtic i lúcid. La seva relació amb les dones permet el lluïment d’algunes dames de bon veure nues. Per cert, el tema femení crec que demanava una mica més de profunditat considerant la devoció que desvetlla el protagonista entre el seu harem personal. No sé pas si D’Annunzzio, però, va arribar a copular amb les deu mil dones, de les quals presumia Simenon, que es veu que no s’inspirava prou si no feia de les seves amb qui fos i on fos. Aquí, al capdavall, el poeta sembla fins i tot una víctima del poder. En alguns moments i en alguns aspectes la història ens evoca la d’Amenábar sobre Unamuno, tot i que aquest fos un intel·lectual a les antípodes de l’italià, però aquí també assistim a la remuntada de la violència, a la immediatesa de la tragèdia col·lectiva i a una mort sospitosa i precipitada.
La relació dels intel·lectuals, sobretot dels intel·lectuals d’abans -avui les coses són diferents-, amb el poder i les ideologies, és un tema molt literari. Sovint les bones biografies esberlen l’admiració per l’obra, potser de forma injusta, però resulta difícil separar les dues coses, en molts casos. Tant els poders com els qui s’enfronten en algun moment amb els poders tenen interès en fer seus els artistes i escriptors mentre els són útils i, fins i tot, després de fer moixoni.
Per motius diversos sabem molt més del nazisme alemany i dels seus personatges que no pas del feixisme italià. Molts dels qui es mencionen en aquesta pel·lícula mereixen que en sapiguem una mica més. Alguns d’ells, molt significats, van morir quan va caure el feixisme i van compartir la imatge terrible de Mussolini i Petacci penjats cap per avall i vexats de mil maneres. D’altres, com el mateix Comini, van arribar a vells. A banda dels seus valors cinematogràfics, que han estat objecte de valoracions diverses, Il cattivo poeta ens desvetlla les ganes de saber-ne més i, per sort, avui comptem amb Internet, que és un pou de ciència i que ens pot orientar a nivell bibliogràfic.
