Quan el silenci explica més que les paraules

Joan Guillén / @joangarlen

Tothom ha viscut moments on el silenci parla més que les pròpies paraules, on l’aire feixuc del diàleg s’evapora amb una pausa callada, amb un no dir res. Una mirada còmplice, un gest minúscul, gairebé invisible, un calfred nerviós perdut en els enigmes emocionals. I és que a vegades callem volent callar. D’altres callem perquè no sabem què dir. No trobem les paraules per expressar el que sentim o ni tan sols som capaços de saber què sentim.

De tot això reflexiona l’escriptora Fleur Jaeggy (Zuric, 1940) a Els feliços anys del càstig, que ha publicat en català Editorial Les Hores amb traducció al català d’Anna Casassas (hi ha una edició en castellà, a Tusquets, amb traducció de Juana Bignozzi). Aquest és un llibre que explica més pel que no diu, o no escriu l’autora, que pel que el lector troba imprès. És, doncs, una lectura suggestiva i austera. Potser, inclús, en excés.

El llibre comença, com a metàfora premonitòria, amb la mort de l’escriptor Robert Walser a la neu, en aquell paisatge idíl·lic, i alhora, presoner que és l’Appenzell (Suïssa). Jaeggy ja revela les seves intencions: la follia, la solitud, el silenci i la tristesa s’imposen a la sort de pertànyer a una classe social alta i al fet de viure en un indret privilegiat. Perquè, ¿de què serveix una vida calmada i luxosa si t’imposen el present i el futur, si t’allunyen de l’amor dels teus, si, inclús, et neguen la pròpia decisió? La llibertat de ser qui ets contra la imposició social.

La protagonista mostra un univers propi que coexisteix amb la realitat mundana però que només cobra vida en ella i per ella. Aquells universos que tenyeixen la realitat amb els colors de l’adolescència. Un batibull de pensaments i sensacions gairebé impossibles de verbalitzar perquè encara no saps amb certesa què sents ni com actuar. En aquest embolic hormonal sorgeix la relació entre la narradora i la fascinant Frédérique, la nova i enigmàtica companya, relació que sorprèn a tot el Bausler Institut, fins i tot a la narradora.

Així doncs, el relat exposa un univers femení adolescent i irreal situat a un internat, una mena d’illa aïllada del món exterior on les interferències d’una societat marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial són gairebé inexistents. Les habitants de l’institut només recorden l’exterior per al·ludir a festes i banquets futurs. És remarcable, també, que en aquest univers el paper de les dones adultes és totalment simbòlic: mares absents i autoritàries, i monges i directores estrictes i fredes.

Jaeggy pinzella, en el seu relat més reeixit, els records que es van redefinint i esborrant amb el pas del temps, que es van omplint de silencis i espais buits. Només perdura el que realment va importar. Per a la narradora queda aquella admiració per la bellesa i la fascinació per la personalitat de la Frédérique, els seus passejos de bon matí i les seves complicitats entre la multitud. Perquè aquella relació, com alguns records, perviuen per allò que es va intuir i no pel que es va dir.