Motets del Renaixement i la ‘Missa’ de Joan Magrané al Palau

Musica Reservata va interpretar, amb direcció de Pedro Teixeira, obres de Lassus, Palestrina i Magrané, entre altres
Musica reservata

Albert Mena / @jakoblenz


Ambiciós programa el que ahir va oferir el conjunt Musica Reservata al Palau de la Música de Barcelona, dedicat a la música coral renaixentista però amb un nucli ben contemporani: el de la Missa a 6 veus de Joan Magrané (Reus, 1988), separada en tres parts, estrenada la darrera («Sanctus» i «Agnus Dei») el 18 de juliol a la Catedral de Girona.

Musica Reservata, que enguany arriba als trenta anys d’història, va mostrar sota la direcció de Pedro Teixeira un coneixement profund dels materials sonor (les veus dels propis intèrprets) i musical (la varietat de registres de la música vocal renaixentista). Organitzant la filera de veus i situant cada cantant en funció de les necessitats i dificultats de cada obra, el conjunt va demostrar flexibilitat exquisida davant la inacabable varietat de registres de les composicions del programa.

Començant amb l’obra d’Orlande de Lassus Osculetur me osculo, una peça vibrant, juganera i efervescent, es percep una disparitat en la qualitat del material vocal (punts forts en Cantus Primus i Secundus, així com en Tenor) però en comptes de resultar un detriment, com seria freqüent en altres repertoris, aquí s’obtenen variacions de color i timbre que atorguen un caràcter distintiu a cada línia vocal. Més tard es fa palesa la mateixa força en un altre motet de Lassus, Quam pulchra es, una estrella de gran dinamisme, on les línies vocals es mantenen en constant evolució, trobant-se i allunyant-se en un anar i venir de gran magnetisme i bellesa.

En un àmbit força diferent es troben les dues composicions de Pierluigi da Palestrina, de línies sòlides, rectes, on la ruptura d’aquestes es considera ornamentació i on el rigor de les formes contrapuntístiques coexisteix amb una força dramàtica realment excepcional. El centre de la trobada són, però, les parts de la Missa de Magrané. Començant amb un Kyrie ple de color, trobem de primera ma una de les característiques de l’obra recent del compositor: un tractament transparent, cristal·lí, de les harmonies, oferint colors pràcticament purs en successió. Com un raig de llum que es divideix en travessar diferents prismes, col·locats un darrere l’altre, l’àmbit de colors que assoleix el treball minuciós i constant de les veus és fabulós, possiblement un dels millors fragments de l’obra.

Les línies es tallen, canvien i salten en creuar cada cristall, oferint una sensació semblant a la que podrien generar uns vitralls posats un davant de l’altre a mesura que hi entra la llum de l’alba. Tot ordre, juntament amb molta aventura. Una altra de les habilitats que podrien definir l’obra de Magrané és la capacitat de suggerir entorns concrets, com en les seves obres Interieur holandais, sense dibuixar ni descriure escenes.

A partir de petits gests del material musical, el compositor de Reus genera dinàmiques que transporten a estats emocionals determinats, com la caiguda de la llum en les pintures d’interior de Vermeer. En el cas d’aquesta Missa, en el «Sanctus» sentim unes línies sostingudes que suren en l’espai, sense caure. Aquestes línies no es troben gaire allunyades de la naturalesa simbòlica, immaterial i immutable de les representacions de Déu en la pintura renaixentista.

Altres aspectes ens porten a les grans composicions del segle XX, com ara la repetició de la consonant marcada de Pacem a cadascuna de les veus que sedueixen cap al final de l’obra i que ofereixen un contrast marcat respecte la brillantor transparent del Kyrie. Així doncs, una nit memorable, farcida de talent i ambició la preparada per Magrané i Musica Reservata, amb una resposta entusiasmada del públic. Per molts anys a la creació contemporània, i per molts anys a la interpretació de música renaixentista.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES